Darren Aranofsky sempre ha resultat inclassificable i ho és més que mai amb Noé. Què és Noé? Pregunta senzilla de difícil resposta. Noé és un blockbuster independent. Barreja elements propis de la filmografia del director de La fuente de la vida (filosofia marca de la casa), elements religiosos i cinema catastrofista a l’estil Roland Emmerich i… Voilà! Tenim Noé.
Costa pensar que va abandonar Lobezno Inmortal per fer Noé, però és així. Noé és la pel·lícula més accessible del director, malgrat que darrerament amb El luchador i Cisne negro, Aranofsky ja era conegut pel gran públic, malgrat l’espessor de les seves pel·lícules. El millor de la pel·lícula és Russell Crowe en un nou paperàs (i atenció, com a Los Miserables, canta una cançoneta). Els efectes digitals són menys bons de lo esperat. M’explico, la inundació i el mar està bé, però els animals són tots digitals i es nota la falta de vida de les bèsties en una mirada falsa. El general la sensació de la pel·lícula és bona, malgrat que el metratge és molt exagerat. Dos hores i quart són excessives per tan poca història i intenta allargar-se en coses que no calen, com el descendent de Caín amagat a l’arca recordant-nos la maldat de la humanitat. Una reiteració que no fa falta. Pel que fa a la resta dels actors: Anthony Hopkins que no sé si fa de Matusalem, Odín o Hannibal Lecter; Jennifer Connelly que s’ha fet gran (snif); Logan Lerman, el millor al cantó de Crowe, Emma Watson, molt descol·locada en un paper que no li va, i l’actor que fa de fill gran de Noé, que no sé com es diu i tampoc em molestaré a buscar-ho, que sembla un model de calçotets de Calkin Klein amb nul talent per la interpretació.
Malgrat que en alguns moments sembla una versió d’El día del mañana, Aranofsky ens fa interessar per la història amb els seus missatges i imatges que ens evoquen a una cosa que no té res a veure amb un blockbuster, malgrat que a primer cop d’ull ho pugui semblar.
