L’argentí Damián Szifróm ha estat el director i guionista d’aquest èxit inesperat del cinema argentí. Relatos salvajes està dividida en sis episodis, independents entre ells, al més pur estil Tales from the Crypt. El denominador comú és posar els personatges en una situació límit perquè acabin mostrant el seu cantó més salvatge. No es tracta d’històries estrictament fantàstiques, si no d’aquelles que la violència es presenta carregada d’humor negre. Lo millor és alguna vegada ens hem trobat en una situació semblant que Szifróm posa al límit. Situacions, en principi quotidianes, com que se t’emporti el cotxe la grua o trobar-se al típic impresentable al volant, deriven en situacions de violència extrema. L’exageració porta a una violència desbocada que converteix les escenes en una comèdia negra. Relatos salvajes ja ens avisa i no ens enganya, el que veurem és molt salvatge. En aquestes situacions extremes, utilitza l’humor negre per fer una crítica de tipus social i econòmic, deixant una esperança per a l’existència de la justícia divina.

Afortunadament, Relatos salvajes, aconsegueix desempallegar-se del problema de les pel·lícules episòdiques, que normalment és la seva irregularitat, i al final no acaben funcionant. Però Relatos salvajes funciona de meravella. Tots els relats són molt bons, sempre n’hi ha algun que és el favorit, però us aviso que costa decidir-se. Això és gràcies al nivell elevat de totes les històries. La pel·lícula ha estat presentada per Argentina com a millor pel·lícula de parla no anglesa pels Oscar.

Es pot fer una pel·lícula terrorífica i divertida al mateix temps? Relatos salvajes respon contundentment de manera afirmativa en una pel·lícula capaç de presentar-nos el pitjor de la humanitat sense renunciar a l’entreteniment. Segurament és per això que resulta també un pèl pertorbadora.