Adaptació de baix pressupost del joc de Hasbro, Ouija. La pel·lícula ha estat produïda per Michael Bay, pel que d’entrada no hem d’esperar-ne res d’extraordinari. I efectivament és així.

Si tenim molt clar que anem a veure una pel·lícula de terror de fórmula, com pot ser la mateixa Annabelle, ens pot agradar i tot, com m’ha passat a mi. En cap moment vaig pensar que Ouija seria com It Follow o que voldria aportar coses noves al gènere de terror adolescent. És el mateix de sempre, correctament realitzat i amb un parell d’espants que et fan aixecar de la butaca. No hi busqueu res més perquè tampoc ho pretén. Si teniu clar això, aneu i gaudiu, si us espereu alguna altra cosa més, és millor deixar-ho córrer. Com a mínim no és un insult a l’espectador com [REC] 4, i malgrat ser una pel·lícula de manual, enllesteix bastant ràpid, va al gra i no s’entreté. És cert que necessita que li donem marge al guió perquè no s’aguanta per enlloc. No s’entén que els personatges adults desapareguin com per art de màgia i només quedin els adolescents. També podem gaudir de les actrius, sobretot d’Olivia Cooke, que hem vist recentment a la pel·lícula de terror El estigma del mal i l’any que ve a la de gènere fantàstic, La señal.

La història comença amb una adolescent que apareix morta, aparentment suïcidada, després d’haver jugat amb la Ouija. La seva millor amiga recull la taula i reuneix als seus amics per intentar contactar amb ella i poder-se’n acomiadar. Enlloc de contactar amb l’amiga acaben contactant amb l’esperit que la va matar.

Què voleu que us digui, malgrat els seus innumerables problemes m’ho he passat bé. Ouija és el un plaer culpable del terror.