It follows és la pel·lícula de terror que va estar en boca de tothom a SITGES2014. Aquest és el segon llargmetratge de David Robert Mitchell després de The Myth of the American Sleepover, un film independent sobre 4 joves que busquen l’amor en un suburbi de Detroit. A It follows Mitchell no abandona els adolescents, tampoc els suburbis, però canvia de gènere, abraçant el terror, de manera que sembla que s’hagi reencarnat en el mític John Carpenter.
La protagonista és Jay (Maika Monroe, a qui recentment hem vist a The Guest), una jove de 18 anys que té sexe per primera vegada amb el seu xicot a la part de darrera d’un cotxe. Després, ell la deixa inconscient i la lliga a una cadira. Quan Jay es desperta, ell li explica que li ha transmès una maledicció. Alguna cosa la seguirà i l’assetjarà fins que aconsegueixi matar-la. L’única escapatòria serà que la transmeti a una altra persona. A partir d’aquell moment Jay començarà a tenir la sensació que algú o alguna cosa l’observa.
It follows suposa un gir en l’slasherpel fet de convertir en invisible i intangible el monstre de la pel·lícula. Lo terrorífic de la pel·lícula està que tothom pot ser l’assassí ja que el mal agafa diferents formes.
Un altra dels aspectes més destacats de la pel·lícula és que fa por. És trist, però quantes pel·lícules de terror fan por? Actualment en trobem molt poques i totes elles són de produccions independents com aquesta. It follows aconsegueix fer por, no només per lo que hem comentat abans sobre l’assassí, sinó també per la atmosfera, la fotografia i l’ambientació. M’ha agradat molt que les escenes més pertorbadores succeeixin al cap vespre, quan encara no és fosc, però gairebé. Els plànols que crea Mitchell són espectaculars. Ha estat capaç alguna vegada una pel·lícula de terror tenir unes escenes que transpiren bellesa? It follows les té.
La pel·lícula suposa una actualització del terror dels 80 i és capaç de presentar-lo com una cosa nova i diferent, mantenint intacte la seva essència. Ja ho diuen que no hem d’oblidar als mestres i, a It follows, David Robert Mitchell els té molt presents, especialment a John Carpenter. El realitzador crea una cosa nova a partir d’uns referents que estan en l’imaginari del gènere. Tota la pel·lícula és un tribut al director de La niebla i La cosa, i ens demostra que per fer un homenatge no cal fer un remake, tant sols cal mostrar respecte envers les obres de l’autor original. La manera en què Mitchell roda els carrers i les cases són pur Carpenter i ens transporta mentalment als escenaris de Halloween i també de Pesadilla en Elm Street, el màxim exponent del terror adolescent dels 80.
La música és una de les coses que li donen entitat a la pel·lícula pel que no volia deixar de destacar el magnífic treball de Disasterpeace.
Sense cap mena de dubte, It follows és la pel·lícula de gènere de l’any com fa un parell ho va ser Tú eres el siguiente. Si aquesta temporada només teniu temps per una pel·li de terror, que sigui aquesta.
