Després de l’estrena d’Insidious: Parte 2 i d’Expediente Warren: The Conjuring, el director, James Wan, decidia allunyar-se del gènere que l’havia popularitzat, el terror. Wan va ser el relleu de Justin Lin a la saga Fast & Furious, però després dels nombrosos problemes que va partir aquella pel·lícula arran de la mort de Paul Walker, Wan ha tornat un terreny còmode i conegut per dirigir aquesta segona part, cosa que ens fa molt feliços ja que ni Insidious 3, ni l’spin-off d’Expediente Warren, Annabelle, han estat a l’alçada del llistó deixat per Wan.
Aquesta segona part aborda un altre cas real (la paraula real agafeu-la amb generositat) que van investigar els Warren, el conegut com a Poltergeist d’Enfield, un dels successos més populars de la història de la parapsicologia que va patir una família britànica. L’acció arrenca als anys 70 en una casa d’Enfield, on viu una mare soltera, interpretada per Frances O’Connor, i els seus 4 fills. La família començarà a experimentar fenomens sobrenaturals protagonitzats per esperits malignes. El matrimoni Warren, Lorraine i Ed, interpretats de nou per Vera Farmiga i Patrick Wilson, investigaran aquests fenomens que afectaran especialment a una de les filles.
El caso Enfield és un autèntic festival del cinema de terror made in James Wan. El director torna a demostrar que domina la tècnica de crear atmosferes i impregnar ritme a les pel·lícules de gènere com ningú. Wan ens ofereix una proposta igual d’estimulant i terrorífica com la primera en una època en què el cinema de terror comercial està inundat de produccions mediocres protagonitzades per adolescents igual de mediocres. Així que resulta agradable veure’n una a la cartellera destinada a un públic que li agradi pensar una mica i, si pot ser, veure bones interpretacions.
Wan sap utilitzar amb intel·ligència l’espant, posant-lo quan toca, fins i tot quan l’espectador se’l veu a venir, però que igualment t’acaba fent donar un salt de la butaca. Visualment introdueix esperits absolutament esfereïdors com la monja que sembla prendre vida més enllà de la pantalla de cinema, o l’home torçat, sortit d’una innocent joguina. Dos éssers terrorífics, especialment aquesta monja que ja passa a ser un dels fantasmes més acollonidors del cinema terror.
Els dos intèrprets principals, Vera Farmiga i Patrick Wilson tenen molta química,i ens ho tornen a demostrar. Estan perfectes en el paper dels Warren. Les escenes en què hi surten ja tenen molt de guanyat amb la força que són capaços de transmetre solets.
Pocs retrets se li poden fer en aquesta pel·lícula quan cada detall està cuidat al mil·límetre. Per posar un exemple, si mireu per internet les fotografies dels protagonistes reals i us fixeu en la decoració de les habitacions i la roba, us adonareu del detall en què Wan ha cuidat aquesta producció.
De durada superior a les dues hores, manté el ritme i la tensió durant tot aquest temps. El secret de l’autèntic terror de la pel·lícula és la sensació de realisme que Wan sap donar-li. James Wan sembla viure la pel·lícula com un espectador més, i aquesta manera de veure-la des de fora, però estant dins, el fa brillant en el gènere. I sí, en volem més, ens encanta que James Wan ens ho faci passar així de malament.
