La companyia Ilumination busca repetir l’èxit aconseguit amb Gru, el meu dolent preferit i Els minions encetant una nova franquícia. Pels excel·lents resultats en taquilla tot sembla indicar que serà així. Codirigeix Chris Renaud, un dels codirectors de les dues entregues d’en Gru.

La premissa d’aquesta pel·lícula recorda a Toy story, ja que a Mascotes els gossos i altres animals domèstics tenen una vida secreta al marge dels seus amos. L’acció arrenca en un edifici d’apartaments de Manhattan. El gos Max veu perillar la seva condició de mascota predilecte de la seva mestressa amb l’arribada a la llar de Duke. Malgrat les seves diferències, s’hauran d’aliar per lluitar contra un conill amb tendències homicides que reuneix un exèrcit d’animals abandonats decidits a venjar-se dels animals domèstics feliços i dels seus amos.

El cert és que Mascotes comença molt bé. Una gran presentació amb tot luxe de detalls de l’entorn en què ens mourem, la ciutat de Nova York, plena de colors i vida com mai l’hem vist en una pel·lícula d’animació. Posteriorment se’ns presenten els protagonistes, les mascotes, com si es tractés de La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. Fins aquí genial. Els problemes comencen quan ens ha d’explicar una història que acaba essent poc original i plena de tòpics. No és que la pel·lícula sigui avorrida, però tot està tan vist que no hi ha lloc per la sorpresa. Els personatges tampoc ens arriben de la mateixa manera que Toy story o les bones pel·lícules de Pixar, però tampoc tinc clar que aquesta en fos la pretensió. En cas de ser-ho, fracassa perquè sembla apostar molt per l’acció i poc per l’emoció. És una pena perquè tant el principi com el final són molt bons.

Malgrat les ganes de fer riure a l’espectador, al acabar tens la sensació d’haver-t’ho passat més bé amb el curt inicial protagonitzat pels minions que no pas amb Mascotes. En tot cas, els personatges tenen potencial, ja que estan poc explorats aquí. Amb una història millor no costaria massa fer una pel·lícula plenament satisfactòria, així que no em penso queixar si d’aquí uns anys tenim una seqüela i veiem la veritable vida secreta de les mascotes quan els amos no hi són si aquesta s’atreveix a explorar terrenys no tan rosegats.