“Te voy a cambiar el signo del Zodíaco de una hostia”. Aquest és el tipus de frases que un espera escoltar quan va a veure una vuitena entrega de la saga Fast & Furious. I en aquest sentit, la pel·lícula no decep perquè n’ofereix unes quantes, però no suficients.
Després de la tràgica mort de Paul Walker, Vin Diesel va voler continuar la saga. El primer repte va ser trobar un nou director després que James Wan renunciés a fer-la, tot i tenir un contracte signat per a dues pel·lícules. La mala relació d’aquest amb l’alma mater de la saga, Diesel, el va portar a plegar. Com que ni Rob Cohen, ni Justin Lin, ocupat amb Star Trek: Más allá, van mostrar interès a tornar, Diesel va triar a F. Gary Gray, amb qui va coincidir a Diablo i que venia d’estrenar l’èxit cinematogràfic de la temporada entre la comunitat afroamericana, Straight Outta Compton. Per si hi havia cap dubte, i per molt que Diesel hagi volgut conservar la humanitat del film amb la idea de família, F. Gary Gray és un director molt justet i està a anys llum de Lin o Wan. Aquesta és la pitjor de les entregues des del renéixer de la saga en la cinquena pel·lícula, la millor, en què va passar a ser una saga d’acció i no de curses de cotxes.
L’escull principal ha estat suplir l’absència de Paul Walker, pel que se li ha buscat una mena de substitut natural en el personatge que interpreta Scott Eastwood. Eastwood recorda molt al que era Walker en les primeres pel·lícules. El fet d’agafar un nou actor i convertir-lo en un succedani d’un personatge antic no beneficia a la pel·lícula perquè la comparació és present sempre. Eastwood no arriba mai a fer-nos oblidar a Walker, al contrari.
El millor de la pel·lícula ve de la mà de Dwayne Johnson i Jason Statham per la bona química dels actors i la seva constant rivalitat. I clar, les set pieces, tot i que massa llargues, tremendament espectaculars. I ara anem pel pitjor. Si les fantasmades han estat una constant en la saga, i s’han convertit en la seva gràcia, el nivell d’incredulitat s’ha portat a un terreny perillós que és en el treball de personatges. Aquí actuen de manera incoherent i sense cap tipus de lògica. És més, s’acaben contradient. Com és possible que l’equip accepti de bon grat la incorporació de Jason Statham quan aquest va matar a sang freda a un company? Perquè Vin Diesel es rendeix d’entrada i no busca una solució a la seva situació fins ben entrada la pel·lícula? Si li afegim un empatx de dues hores i quart per un film amb un argument pla que no t’explica res i no desenvolupa ni fa créixer cap personatge, aquest es fa excessiu i acaba avorrint. Però el pitjor de tot és Charlize Theron en el paper de la dolenta. Faré servir la paraula de moda, random per definir el que és aquest personatge mancat de gràcia que esdevé més una caricatura que una altra cosa.
En aquesta pel·lícula no s’han esforçat gens en fer una cosa nova ja que tota ella és un reciclatge d’idees mal aprofitades. A les anteriors, els personatges estaven més ben cuidats, aquí no i per això les escenes d’acció no emocionen i la pel·lícula resulta freda, llarga i avorrida.
Fast & Furious es queda sense benzina. Esperem que les excel·lents xifres de recaptació de la Xina no emmascarin el fet que la pel·lícula no funciona i que no està al nivell de les tres entregues anteriors. Diesel hauria de reaccionar i trobar un director amb prou nivell que tregui a la saga de l’estancament en què ha entrat en aquesta vuitena pel·lícula. Això sí, reivindico un spin-off per Dwayne Johnson i Jason Statham, això sí que valdria la pena veure!
