En una època en què moltes produccions de terror intenten ser transcendentals o reinventar el gènere, Cold Storage opta pel camí contrari: divertir. I ho fa sense complexos, recuperant aquell esperit despreocupat del cinema fantàstic dels vuitanta i noranta que barrejava terror, humor i ciència-ficció amb una naturalitat envejable. No pretén revolucionar res, però sí recordar-nos com de bé funciona una pel·lícula que sap exactament què vol ser i no perd ni un minut intentant semblar més important del compte.
La proposta és una autèntica carta d’amor als clàssics de culte. Hi ressonen ecos d’Els caçafantasmes, de La Cosa de John Carpenter o de les comèdies zombi més irreverents com The Return of the Living Dead. Però no és un simple exercici de nostàlgia. Agafa aquestes influències per construir una aventura pròpia que reivindica el vessant més festiu del cinema fantàstic, aquell en què monstres, sang i rialles poden conviure sense que res desentoni.
Una de les seves grans virtuts és el sentit de l’humor. Aquí no hi ha acudits constants ni personatges que busquin desesperadament la frase enginyosa. La comèdia neix de les reaccions humanes davant d’una situació completament extraordinària. Els protagonistes no són conscients que estan fent gràcia, i precisament aquí rau l’encert. Les seves decisions, els silencis i les mirades tenen una autenticitat que ens permet imaginar que nosaltres reaccionaríem exactament igual si ens trobéssim atrapats en un magatzem ple d’una infecció fora de control.
El guió també sap treure molt profit de la seva principal localització. Bona part de l’acció transcorre en espais tancats, convertint passadissos, laboratoris i cambres frigorífiques en un autèntic laberint claustrofòbic. Aquesta limitació juga clarament a favor de la pel·lícula, que genera tensió sense necessitat de recórrer a explosions gegants ni a un desplegament d’acció desmesurat.
Els personatges són un altre dels grans encerts. Joe Keery continua explotant aquell carisma que ja el va convertir en un dels favorits de Stranger Things. El seu Travis és un jove que intenta reparar errors del passat i, inevitablement, recorda molt el Steve que el va fer popular. Al seu costat, Georgina Campbell torna a demostrar perquè és una de les actrius més solvents del terror actual. Entre tots dos hi ha una química magnífica i aconsegueixen que ens importi què els passa, una qualitat que no sempre és habitual en aquest tipus de produccions. Són personatges amb els quals ve de gust compartir aquesta aventura.
Liam Neeson completa el trio protagonista amb una interpretació sorprenentment divertida. El seu veterà policia, castigat per un persistent mal d’esquena, sembla un personatge sortit d’una comèdia absurda a l’estil de The Naked Gun, però encaixa perfectament dins del to de la pel·lícula. I encara hi ha temps perquè Vanessa Redgrave aparegui en un petit paper que, malgrat la seva brevetat, acaba robant totes les escenes on intervé.
També és d’agrair que Cold Storage continuï confiant en els efectes pràctics. Les criatures tenen pes, textura i una presència física que molts monstres digitals actuals han perdut. La combinació amb efectes visuals moderns està molt ben resolta i permet lluir algunes imatges memorables. Impossible no destacar l’espectacular rei rata, una de les grans troballes visuals de la pel·lícula.
La infecció recorda inevitablement la de The Last of Us, però el film intenta donar-li una explicació amb una mínima base científica que la faci versemblant dins del seu univers. A partir d’aquí desplega una autèntica festa de cossos infectats, explosions de carn, fluids i moments tant desagradables com divertits. L’escena del gat, sens dubte, està destinada a convertir-se en una de les més comentades i aplaudides pels espectadors.
Cold Storage no inventa res ni ho necessita. El seu objectiu és recuperar aquell cinema fantàstic que feia gaudir el públic sense demanar permís, reivindicant amb orgull les seves arrels de sèrie B. Té monstres memorables, protagonistes que cauen simpàtics, molt gore, tensió ben dosificada i un humor que surt de manera natural. És una pel·lícula que entén que el terror també pot ser una festa, i que quan aquesta festa està tan ben muntada com aquí, l’únic que queda és deixar-se portar i passar una molt bona estona.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
