The Mandalorian and Grogu tenia una responsabilitat enorme sobre les espatlles. No només havia de demostrar que els personatges més populars de l’era Disney funcionaven en una pantalla gran, sinó que també havia de contribuir a reconciliar Star Wars amb els cinemes després d’uns anys convulsos. Jon Favreau ha optat per no complicar-se la vida ni intentar reinventar una fórmula que ja havia demostrat el seu potencial. El resultat és una aventura trepidant que recupera l’esperit més clàssic de la saga i confirma que, de vegades, la millor manera de mirar cap al futur és recordar què feia especial Star Wars.
El film respira sobretot l’essència d’El retorn del Jedi. Té aquell esperit d’aventura familiar, de personatges carismàtics, humor, criatures extravagants i acció constant que convertia l’episodi VI en un espectacle per a tots els públics. Favreau construeix una pel·lícula que gairebé no dona treva: persecucions, combats i escenes d’acció se succeeixen amb un ritme frenètic que converteix les gairebé dues hores de metratge en una autèntica muntanya russa.
El focus se centra exclusivament en Din Djarin i Grogu, i aquesta decisió funciona perquè converteix el relat en una aventura compacta i molt més cinematogràfica.
Aquesta condensació, però, també té un preu. Els protagonistes pràcticament no evolucionen al llarg del film i hi ha poc desenvolupament dramàtic. Ara bé, més que un defecte és una conseqüència directa del plantejament. Favreau volia una història completament autocontinguda, que qualsevol espectador pogués gaudir sense haver vist res de la sèrie i que, al mateix temps, no condicionés una futura continuació televisiva.
Sovint es jutgen les pel·lícules pel que alguns voldrien que fossin i no pel que realment pretenen ser. És una tendència cada vegada més habitual, no només amb Star Wars, sinó amb qualsevol franquícia popular: tothom sembla voler reescriure els guions des de la butaca en lloc d’analitzar si l’obra compleix els objectius que s’ha marcat. The Mandalorian and Grogu no aspira a revolucionar la saga; aspira a oferir dues hores d’aventures i entreteniment de primer nivell. I ho aconsegueix.
Visualment, el salt respecte a la sèrie és evident. L’augment de pressupost es nota en tots els apartats. La pel·lícula aprofita molt millor el format cinematogràfic, amplia l’escala dels escenaris i, sobretot, surt molt més del «Volume» per rodar en exteriors reals. Això aporta una sensació d’espai, profunditat i espectacularitat que feia falta perquè aquests personatges lluïssin com es mereixen a la pantalla gran.
També és una alegria comprovar que Lucasfilm continua apostant pels efectes pràctics sempre que és possible. Grogu continua sent un titella, amb una expressivitat que cap model digital podria igualar, i els anzelians es converteixen en uns secundaris absolutament irresistibles, gairebé uns minions galàctics que aporten humor sense resultar carregosos. Aquesta combinació d’artesania i tecnologia és una de les claus de la identitat visual de la pel·lícula.
Si hi ha un altre nom que mereix tots els elogis és Ludwig Göransson. El compositor signa una banda sonora extraordinària, capaç de mantenir la personalitat musical de The Mandalorian i, alhora, créixer en ambició cinematogràfica. Les seves melodies, amb un component electrònic molt marcat, han aconseguit una cosa que semblava impossible: construir una identitat pròpia dins de Star Wars sense viure permanentment a l’ombra de John Williams. En cap moment es troba a faltar la seva fanfàrria perquè Göransson ha creat un univers sonor igualment memorable.
La pel·lícula també tanca un cercle curiós. La sèrie va néixer després del fracàs comercial de Solo, quan Disney va entendre que part del públic preferia consumir Star Wars des de casa. Ara és precisament aquesta mateixa sèrie la que ha agafat com a objectiu portar aquests espectadors de nou als cinemes. I és una magnífica notícia. Personalment, continua reforçant una sensació que fa anys que tinc: les millors produccions del cànon Disney han estat precisament les que s’han allunyat de la saga Skywalker, com Han Solo i aquesta The Mandalorian and Grogu.
Sense pretendre canviar la història del cinema ni redefinir l’univers creat per George Lucas, Jon Favreau ha fet una aventura emocionant, espectacular, familiar i tremendament entretinguda. The Mandalorian and Grogu no intenta demostrar que Star Wars encara pot ser una gran tragèdia galàctica. El que demostra és que encara pot ser el millor cinema d’aventures. I, ara mateix, això ja és molt.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
