Hi ha pel·lícules que esperes durant mesos. Altres durant anys. I després hi ha Masters of the Universe, la pel·lícula que he esperat des que de petit vaig entrar al cinema per veure l’adaptació de la Cannon el 1987 i vaig descobrir que no era exactament la història que havia imaginat mentre jugava amb els ninots. Doncs bé, gairebé quaranta anys després, Travis Knight m’ha regalat aquella pel·lícula. I sí, he acabat la projecció amb llàgrimes als ulls. No només per la nostàlgia, sinó perquè és una adaptació magnífica que entén perfectament què han significat els Masters per a tota una generació.
Es nota que Knight és un fan. Però un fan dels bons. Dels que saben què cal conservar i què cal actualitzar perquè una història funcioni avui. La pel·lícula beu principalment de la sèrie de Filmation, però també incorpora elements dels còmics, de la pel·lícula de la Cannon i d’altres adaptacions. El resultat és una síntesi excel·lent de tot el mite de He-Man. Per als que vam créixer mirant la sèrie, ja fos per TV3 el 1989, per la televisió francesa o gastant cintes de VHS, és un viatge directe a la infantesa. Però no és una pel·lícula tancada als fans. Qualsevol espectador amb ganes de passar-ho bé trobarà una gran aventura, plena d’èpica, humor i emoció.
Una de les decisions més intel·ligents és no tenir vergonya de ser Masters of the Universe. No intenta convertir aquest univers en una fantasia fosca ni en una pel·lícula excessivament seriosa. Abraça completament el seu costat més colorista, extravagant i aventurer. Visualment, recorda aquella ciència-ficció pulp de Flash Gordon (1980), amb una fotografia espectacular plena de llum i color. Eternia sembla treta directament d’un dibuix animat, però sense perdre credibilitat. Els efectes especials són magnífics, combinant molt bé els efectes digitals amb els pràctics. Potser algun croma es fa una mica evident, però és un detall menor dins d’un apartat visual que demostra que Knight continua tenint l’ull d’un gran director d’animació.
També és un gran encert el tractament del protagonista. Nicholas Galitzine ofereix un Adam molt diferent del model masculí que imperava als anys vuitanta. És un noi bondadós, una mica maldestre, amb un cor enorme i una humanitat que fa impossible no connectar-hi. Fins i tot quan es transforma en He-Man continua sent el mateix Adam. I és precisament això el que el converteix en un gran heroi. La seva força no només surt dels músculs, sinó de la seva manera de ser. Galitzine desprèn un carisma enorme i construeix un He-Man molt més proper, més actual i, probablement, més fidel al qual molts recordàvem de petits.
L’humor també és una de les grans sorpreses. Té aquella innocència una mica naïf que respiraven moltes pel·lícules dels vuitanta i juga amb l’absurd propi de la sèrie de Filmation. La pel·lícula sap perfectament que alguns noms o situacions poden semblar ridículs avui dia, però en comptes d’amagar-los els converteix en part del seu encant. Tot respira un to gairebé cartoon que funciona de meravella. Hi ha alguna broma homoeròtica, però sempre dins d’un humor molt blanc que mai rebaixa l’èpica dels grans moments. En aquest sentit, recorda molt l’equilibri que aconseguia Dungeons & Dragons: Honor Among Thieves, fa riure sense deixar de ser una gran aventura.
I quina aventura. El ritme és magnífic. La decisió de començar directament a Eternia i traslladar després la història a la Terra permet que la narració no perdi temps i mantingui un ritme trepidant durant tota la pel·lícula. A més, tots els personatges tenen el seu moment. Jared Leto sorprèn amb el millor Skeletor que ha interpretat mai en pantalla i, probablement, amb la seva millor feina dels darrers anys. Camila Mendes, Idris Elba, Morena Baccarin i Alison Brie completen un repartiment molt inspirat, mentre que Man-At-Arms, Roboto, Ram Man i la resta dels Masters conserven una estètica extraordinàriament fidel que farà les delícies dels aficionats. És impossible no acabar agafant-los estima.
Menció especial mereix la banda sonora de Daniel Pemberton. Feia temps que no sortia del cinema recordant un tema principal. El d’Eternia és espectacular. Té aquella grandesa de les fanfàrries dels anys vuitanta i, a més, compta amb la guitarra de Brian May, donant encara més personalitat a una música que acompanya perfectament el to heroic del film.
Però el millor de Masters of the Universe és que recupera una manera de fer cinema que semblava haver desaparegut. És una pel·lícula que parla de l’esperança, de fer el bé i de convertir-se en la millor versió d’un mateix. Sense cinisme. Sense necessitat de desmuntar els seus propis mites. Només amb un enorme respecte pels personatges i pel públic.
Feia gairebé quaranta anys que esperava aquesta pel·lícula. Travis Knight no només ha complert les expectatives. M’ha fet sentir exactament el mateix que quan jugava amb els Masters al menjador de casa imaginant aventures impossibles. I no se m’acut un elogi més gran que aquest.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
