La nostàlgia s’ha convertit en un element clau en l’època cinematogràfica actual, especialment la dels vuitanta. Però què passa amb els que vam viure la nostra adolescència a principis dels noranta? No hi ha nostàlgia per a nosaltres? Snack Shack ve a omplir d’alguna manera aquest buit, més per l’època i per com érem els adolescents de principis dels noranta que no pas perquè sigui una pel·lícula amb referents culturals, ja que pràcticament no n’hi ha.
AJ i Moose són amics de l’ànima a punt de fer quinze anys. Companys d’institut i de diversos negocis que fan per guanyar diners, sigui apostant en carreres de gossos o fabricant cervesa a casa d’amagat dels pares. El negoci que volen emprendre a l’estiu serà fer-se càrrec de la botiga de refrescos i llaminadures del tranquil poble de Nebraska on viuen. Un amic d’AJ, Shane, que acaba de tornar de passar uns mesos a Kuwait, ha trobat feina de socorrista a la piscina i els dona l’avís que l’Ajuntament està a punt de posar a concurs la llicència de la barraca de llaminadures. Durant l’estiu veurem com AJ i Moose s’enamoren de la mateixa noia, es barallen amb els seus assetjadors, es discuteixen entre ells i amb els seus pares, s’estimen, es fan rics, es fan pobres i moltes coses més.
Adam Rehmeier dirigeix i escriu aquesta molt personal pel·lícula sobre l’amistat entre dos adolescents a principis dels noranta durant les vacances d’estiu. Rehmeier va regentar una barraca com la que veiem a la pel·lícula a la seva ciutat natal, a Nebraska City. Això es nota en la manera de narrar, molt ràpida i efusiva, massa a vegades, sobretot en la primera mitja hora, que pot ser una prova de foc per a l’espectador. Les escenes van a tota velocitat d’un lloc a l’altre, els joves protagonistes no paren de xerrar i xerrar. Però aguantes perquè està feta amb amor, i es nota. Passen moltes coses. Però un cop superat el tram inicial, la pel·lícula es calma i troba el to. Les situacions més surrealistes passen a ser més realistes i profundes.
Snack Shack és protagonitzada per Conor Sherry i Gabriel LaBelle, el protagonista de The Fabelmans. També compta amb Mika Abdalla, Nick Robinson (Damsel) i Gillian Vigman. La parella de Sherry i LaBelle funciona de meravella. Tots dos estan tremendos, tot i que, menys conegut que LaBelle, Conor Sherry és el veritable protagonista. Cadascú està molt bé en el seu paper i la química que tenen és impressionant. AJ és més tímid i Moose és l’ànima de la festa. Moose és un personatge, dels irreverents d’American Pie, que construeix LaBelle, als antípodes de l’alter ego de Spielberg a The Fabelmans. A Conor Sherry l’haurem de seguir, ja que és el primer que li veig i m’ha encantat.
Snack Shack es caracteritza per ser políticament incorrecta pel que fa al comportament d’aquests joves de quinze anys que reneguen, fumen, beuen alcohol, s’escapen de les excursions escolars i fan negocis poc legals a l’esquena dels seus pares. De fet, sembla una pel·lícula d’una altra època, en el millor sentit possible de l’expressió. En l’asfixiant món de la correcció, Snack Shack és una bretolada fresca, una comèdia juvenil com les d’abans.
L’element romàntic el posa Brooke, una cosina de la veïna d’AJ, que només pensa a passar-s’ho molt bé a l’estiu i que acabarà de socorrista a la piscina. Una noia sensible i molt explosiva. També cal destacar el paper de Shane, un molt jove veterà de la guerra del Golf, però que no ha entrat en combat, i que els pares d’AJ veuen com una figura responsable, ja que el seu pas per l’exèrcit l’ha convertit en un heroi als ulls de la gent.
Aquesta velocitat amb què comença descriu molt bé el que és l’adolescència, ja que en aquesta aventura d’estiu els personatges en sortiran canviats, hauran madurat i crescut.
A grans trets, el que explica ja ho heu vist abans, però val la pena veure com us ho expliquen d’aquesta manera, i més avui en dia, que ens creiem molt avançats, però que en moltes coses, per creure’ns millors, hem anat enrere. Snack Shack es mou a tota velocitat, però també sap aturar-se quan cal. Sense fer espòilers, la darrera seqüència és un gran moment, amb el personatge d’AJ, de quinze anys, asseient-se al porxo de casa seva al costat del seu pare, el jutge del poble, que li dona una cervesa, és un dels pocs moments sense diàlegs de la pel·lícula.
