Keeper és la nova pel·lícula d’Osgood Perkins, un autor que en poc més d’un any ha estrenat fins a tres pel·lícules en setze mesos. Longlegs, el va situar definitivament al mapa com una veu a seguir dins el terror contemporani, i per això hem parat atenció a Keeper, que va rodar enmig de les vagues de Hollywood que van fer aturar The Monkey.

Keeper és una mostra clara a fer vacances també està bé. No és una mala pel·lícula, però sí una obra irregular, on es nota especialment que el guió no és seu. És la segona vegada que Perkins dirigeix un text aliè, i el resultat ho evidencia: una estructura que demanava reescriptures i una sensació constant de material que podria haver funcionat millor com a curt. Venint de l’escriptor de Dangerous Animals, la pregunta és inevitable: com hauria estat Keeper si Perkins n’hagués escrit el guió?

El film es planteja com un relat de terror incòmode, però la trama està estirada i es torna feixuga, repetitiva, amb massa minuts en què aparentment no passa res. El film insisteix una vegada i una altra en les mateixes idees fins a arribar al desenllaç, moment en què, un cop descobertes les cartes, ja és relativament fàcil endevinar per on va la proposta.

Un dels grans encerts és, sens dubte, Tatiana Maslany. La seva interpretació sosté pràcticament tota la pel·lícula. Sovint sola en pantalla, es converteix literalment en els ulls de l’espectador. No és la típica final girl del cinema de terror, sinó una presència més complexa, vulnerable i estranya, perfectament alineada amb el to que Perkins sap construir tan bé.

Perquè si una cosa funciona a Keeper és la direcció. Perkins demostra, un cop més, que és capaç de convertir un gest quotidià, com menjar-se un pastís, en una de les coses més repugnants que veureu en pantalla. La seva posada en escena continua sent recognoscible: plans calculats, rostres ocults, angles estranys, una càmera que desorienta, i una atmosfera que incomoda més del que espanta. També juga amb l’arquitectura: el concepte de cabana al bosc es gira i es reformula amb un disseny peculiar, gairebé brutalista, que fa pensar inevitablement en The Brutalist.

El film també dialoga amb un subgènere cada cop més present: el terror com a metàfora de relacions de parella tòxiques, en la línia de Fresh, Companion o Together. Però aquí la indefinició juga en contra: durant bona part del metratge no queda clar què veiem exactament. És terror psicològic? Folk horror al bosc? Fantasmes? Alienígenes? Aquesta ambigüitat, que al principi pot resultar estimulant, acaba perdent força perquè triga a definir-se.

Tot i això, Perkins encara guarda una última sorpresa visual en una escena final amb mel, on torna a aparèixer el seu interès pel menjar com a element corporal, viscós i inquietant.

En definitiva, Keeper és més un experiment o una curiositat que no pas una pel·lícula plenament satisfactòria. Però fins i tot en la seva irregularitat, val la pena veure-la: per Maslany, per la direcció de Perkins i perquè, encara que no sigui el seu millor treball, continua sent una veu singular dins el terror actual.