Comèdia de terror slapstick amb un grapat de gore que ho aposta tot a Nicolas Cage. El resultat és que es queda amb algunes bones idees de les quals no en treu profit.
Darrere la càmera trobem a Chris McKay, responsable d’aquell desastre de Chris Pratt que va costar una milionada a Amazon que es deia La guerra del mañana. L’altre nom que crida l’atenció és el de Robert Kirkman, responsable dels còmics de The Walking Dead, que va tenir aquesta idea i que n’ha coescrit el guió.
El protagonista d’aquesta història és Renfield, l’assistent de Dràcula, el que en el gènere dels vampirs és conegut com a familiar. És a dir, un aspirant a vampir, que ajuda als vampirs de torn, sobretot quan és de dia i aquests no es poden valdre per ells mateixos. Aquesta pel·lícula entra dintre de la versió del Dràcula del 1931 amb Nicolas Cage substituint a Bela Lugosi, juntament amb Nicholas Hoult que interpreta a Reinfield. La pel·lícula refà algunes de les mítiques escenes d’aquest clàssic de la Universal. Aquesta part amb la qual arrenca la pel·lícula és la seva millor aportació. Res del que veurem després serà millor.
Ràpidament, salta al present per reprendre la relació entre Dràcula i Renfield, més de noranta anys després. La relació ha esdevingut tòxica i Dràcula és un abusador, mentre que Renfield se n’ha fet depenent. Per aquest motiu assisteix a reunions d’un grup de persones amb baixa autoestima que també pateixen relacions tòxiques. La part més original desapareix en aquest punt, ja que la pel·lícula passa a explicar-nos una nova història. Hauria estat millor que s’hagués centrat en un Renfield intentant portar una vida normal i en la relació tòxica, però equivocadament es desvia amb una trama de màfia i corrupció policial, típica i tòpica, que vol fer riure i no ho aconsegueix.
El personatge principal, Renfield, em sembla ben escrit. Hoult és perfecte per mostrar aquesta innocència, però amb un centenar d’anys a les espatlles. El guió no fa res per fer creïble aquesta candidesa. Al cantó de Nicholas Hoult trobem a intèrprets de comèdia com Awkwafina i Ben Schwartz que no acaben de funcionar bé, quasi segur per culpa d’un guió molt fluix que només espera que Nicolas Cage faci de Nicolas Cage, però disfressat de Dràcula, per salvar els mobles.
Renfield no és res més que això, un espectacle autoparòdic de Nicolas Cage en què aquest surt massa poc. El seu carisma i força és tant que les quatre escenes que té sempre eclipsa a qualsevol dels personatges protagonistes. La representació que fa de Dràcula beu estèticament de gairebé totes que ha fet el cinema: Lugosi, Murnau, Coppola i un llarg etcètera.
Renfield no us canviarà res, us quedareu igual tant si la veieu com si no. Tampoc us avorrireu perquè només dura una hora i mitja. Té bons moments pel que fa a les vísceres i litres de sang vessada, però no valdria la pena veure-la si no fos per Cage. Com a comèdia de vampirs, productes com What We Do in Shadows la superen de llarg. És inevitable pensar que és una oportunitat perduda perquè el guió no ha sabut desenvolupar una bona idea.
