Decebedora segona entrega de Sonic, l’adaptació del videojoc de Sega, que continua la superior primera entrega estrenada el 2020. La pel·lícula ha deixat de ser un producte familiar que recuperava l’esperit Amblin dels vuitanta, a renunciar a tot això per ser una cosa tremendament infantil, que s’assembla a la saga d’Alvin i els esquirols d’imatge real.
La segona part vol ser més gran, però ja sabem que més gran a vegades no és sinònim de millor, sinó de pitjor, com és aquest cas.
Ens retrobem amb el company de Sonic que interpreta James Marsden, però com que entren dos nous personatges digitals, passa una bona part de la pel·lícula apartat de l’eriço blau i això fa que aquella química que tenien a la primera, quedi molt rebaixada. Quan estan junts en pantalla, funcionen com la primera, tanmateix la trama de Marsden passa bàsicament lluny de Sonic que està més ocupat interactuant amb els seus nous amics.
Un dels problemes més grossos de Sonic 2 és el seu metratge. Del poc més d’hora i mitja de la primera, passem a dues hores que és es fan molt llargues. Sonic 2 es pot retallar molt i es veu perfectament quines escenes sobren. Tota la trama del casament de Hawaii és innecessària. En una pel·lícula de Sonic no ens interessen les històries d’enemistat amb la cunyada, ni tampoc que els amics del nuvi es rebolquin per la gespa sense samarreta.
També la poca presència de Green Hills, indret del qual pràcticament no ens movíem a l’anterior pel·lícula, fa que perdi encant.
Com a dolent, repeteix Jim Carrey com a Robotnik. En aquesta segona part fa exactament el mateix que l’anterior. És impossible escapar de la sensació de repetició, però pitjor. Carrey agafa més confiança i exagera encara més el que li havíem vist a la primera, per la qual cosa més que lluitar contra Robotnik, Sonic i els seus amics s’enfronten a Ace Ventura o qualsevol altre dels seus personatges.
El millor de Sonic 2 i pel que realment gaudeixes de la pel·lícula són els efectes especials i el disseny de Sonic, Knuckles i Tails. A destacar les escenes de lluita amb Knuckles i els vols aeris de Tails.
Pel que fa a trama, pràcticament no n’hi ha i resulta igual de caòtica que una pel·lícula de Transformers de Michael Bay. És a dir, molta fressa per un producte sense personalitat. Tot són lluites i gags dolents. La resta d’humans que no són la parella principal m’han carregat tant que he desitjat que la pel·lícula fos íntegrament d’animació i prescindís dels intèrprets de carn i ossos.
Sonic 2 s’oblida que adapta un videojoc i tira de la plantilla d’adaptacions animades que han arribat en cinema com la de Tom i Jerry, Els barrufets i Clifford, el gran gos vermell. Aquí Sonic no és un personatge de videojoc, sinó un dibuix animat més per a un públic infantil. La clau de la primera era que era senzilla i apostava per fer un cinema familiar com el dels vuitanta. Esperem que en la ja anunciada tercera part corregeixin i segueixin en camí iniciat en la primera.
