Adaptació en anime de la novel·la de Yoru Sumino, un fenomen al Japó amb més d’un milió de còpies venudes, on prèviament ha tingut la seva versió en manga i en pel·lícula d’imatge real. El director és Shin’ichiro Ushijima, que ve de la televisió de sèries com One-Puch Man i Death Parade.
La pel·lícula està protagonitzada per un xicot que intenta passar desapercebut a l’institut. Un dia, de casualitat, troba un diari personal perdut en la sala d’espera d’un hospital. La propietària del diari és Sakura, una companya de classe i que ràpidament el recupera. Sakura li confessa que pateix una malaltia terminal que afecta el seu pàncrees i que li queden poc temps de vida. Sakura li explica que no ho ha dit a ningú, ni família ni amics i li demanarà que comparteixi amb ella el temps que li queda.
El principal problema de la pel·lícula és que busca desesperadament ser un nou Your name i es queda molt lluny. No ho dic en termes de fantàstic, perquè aquí no existeix, però sí en la relació i connexió entre ambdós protagonistes. La diferència és que a Vull menjar-me el teu pàncrees se’ls en va la mà en el sucre, un problema general de molts animes.
Vull menjar-me el teu pàncrees, no és un anime imprescindible, però és agradable de veure, especialment recomanable pels que els agradin els animes i mangas romàntics.
Ja hem dit abans que aquí no hi ha cap component fantàstic, per tant la seva única base és en la creació dels personatges. El retrat que fa d’ambdós és acurat. Els dos protagonistes són el yin i el yang, com en un moment determinat expressa Sakura. Ell és solitari i es passa el dia llegint llibres i ella és extremadament social, però junts funcionen molt bé.
Sobre l’animació, el dibuix dels personatges està molt bé, estan fets amb animació tradicional. Més problema són els fons, que estan fets en digital. Tot i que bonics, sobretot el joc de colors amb els arbres, els carrers i vehicles no encaixen bé amb la tècnica tradicional.
El guió no presenta grans sorpreses. Des del primer minut saps que la protagonista mor i que per tant, la pel·lícula no vol jugar en cap moment a una possible salvació miraculosa de darrera hora. Sí que és cert que cap al final et presenta un gir inesperat, però cal dir-ho, molt forçat, que pretén destrossar emocionalment al públic.
Vull menjar-me el teu pàncrees, és una reflexió de la vida des de la mort. Una pel·lícula sobre la il·lusió de viure i l’amistat des del punt de vista d’una adolescent de 17 anys que pateix una malaltia terminal.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.
