L’any 2017 s’estrenava Jumanji: Benvinguts a la jungla, seqüela de la pel·lícula de 1995 protagonitzada per Robin Williams. La premissa de la seqüela substituïa el joc de taula per un videojoc. En la direcció repeteix Jack Kasdan, fill del guionista i director Lawrence Kasdan. Un dels secrets que funcionés tan bé va ser saber traslladar el llenguatge habitual del gamer en una pel·lícula, així com el càsting que formaven els avatars que encarnaven Dwayne Johnson, Jack Black, Karen Gillan i Kevin Hart, que eren controlats per un grup d’adolescents.

En la seqüela descobrirem com Spencer (Alex Wolff) ha arreglat la consola en el soterrani del seu avi. Els amics d’Spencer descobriran que aquest ha tornat a engegar el joc i que ha desaparegut. Així que s’introdueixen novament a Jumaji per rescatar-lo, però no seran els únics, també ho faran involuntàriament l’avi d’Spencer, interpretat per Danny DeVito, i el seu amic Milo, interpretat per Danny Glover, que controlaran els avatars que interpreten Dwayne Johnson i Kevin Hart respectivament.

El cert és que la pel·lícula és entretinguda sense cap més altra pretensió. Pel seu públic objectiu, s’ha de dir que funciona, mentre que la resta ens limitem a no avorrir-nos i a no esperar cap gran pel·lícula.

Tot i que la gràcia se suposa que està en el que passa dintre el joc, personalment m’han interessat més les vides dels protagonistes fora del joc. És cert que els conflictes de la vida real dels personatges continuen en el món virtual, però en aquest escenari no prenen força i interès fins al final. Potser el que no m’ha deixat entrar del tot en el món virtual és l’excés de CGI i el poc esperit d’aventures de pel·lícula, que en canvi sí tenia l’original del 1995.

La trama és senzilla i poc arriscada, ja que es limita a repetir el que funcionava a l’anterior. El guió és de manual i no deixa de ser un passa pantalles.

Dins el món de Jumaji, el que millor funciona és l’estona en què The Rock interpreta a l’avatar de Danny DeVito, i imita els seus gestos i manera de parlar.

Tot i que entretinguda, es fa una mica llarga per la repetició constant de l’esquema i se salva pel carisma del repartiment, sobretot per The Rock, i per les poques escenes de Danny DeVito i Danny Glover.