Suspira és la pel·lícula que va inaugurar el Festival de Sitges d’aquest any. Es tracta d’un remake de la pel·lícula de Dario Argento del 1977, que a part de la premissa inicial, el seu desenvolupament té molt poc a veure amb l’original, cosa que ens agrada, perquè que em tornessin a explicar el mateix, d’entrada no em venia massa de gust. Per tant, en aquest sentit s’agraeix.
Aquesta nova Suspiria està ambientada a Berlín el 1977. La protagonista és Susie Bannion, una jove ballarina americana que es disposa a ingressar a la prestigiosa escola artística Markos Tanz Company. El mateix dia de l’ingrés de Susie, Patricia, una alumna de l’escola recentment expulsada, és assassinada. Una sèrie de misterioses desaparicions entre les estudiants portarà a Susie i la seva nova amiga Sara, juntament amb el psicòleg de Patricia, Jezef Klemperer, a descobrir que en l’escola podria amagar-se un terrible secret que expliqui la implicació de la institució en les desaparicions i la mort de Patricia.
Dirigeix Luca Guadagnino, que després de l’èxit de Call Me by Your Name, el llistó estava molt alt. Malauradament, Suspiria es queda lluny de la seva anterior pel·lícula. Guadagnino es mostra com un excel·lent creador d’atmosferes en aquesta pel·lícula, capaç de generar mal rotllo amb molt poc, però narrativament la pel·lícula fracassa. Suspiria és bàsicament una pel·lícula visual, plena d’escenes molt ben coreografiades, amb una fotografia excel·lent i un ús de la música brillant per tal d’inquietar a l’espectador i donar una sensació mal sana. Però el guió és molt fluixet i la pel·lícula no ve a explicar res més enllà de la seva premissa, ni tampoc portar-te ni conduir-te enlloc.
Pel que fa al final, que no ha agradat a la majoria de la gent, personalment penso el contrari, que m’he avorrit durant tota la pel·lícula excepte en el final, que serà el que vulgueu, però aquest aquelarre és un autèntic festí pels amants del gènere.
Suspiria està protagonitzada per Dakota Johnson, Tilda Swinton, Mia Goth i Chloë Grace Moretz. Vull fer una menció a part per Tilda Swinton que fa una exhibició d’interpretació en aquesta pel·lícula, en la qual interpreta a diferents personatges amb matisos i caracteritzacions antagòniques. Swinton un cop més i més que mai, meravellosa.
Suspiria és excessivament llarga i li falta contingut per mantenir l’atenció tants minuts. L’aquelarre arriba per salvar el vaixell, en un tram final ple bogeria i sang que satisfarà als més avesats en el gore, però arriba massa tard. Tot i que fracassa en fer por, sí que ofereix alguna escena potent i retorçada, literalment i metafòrica. Tanmateix, no compensa la seva deixadesa narrativa. Més que una pel·lícula, Suspiria és un projecte artístic experimental. Al final pesa que no transmeti terror, un metratge injustificable i un guió poc treballat que la fan fallida com a pel·lícula.
