Gregory Plotkin (Paranormal Activity: Dimensión fantasma) dirigeix aquest slasher sobre un assassí emmascarat que converteix un parc d’atraccions, durant la nit de Halloween, en un camp on assassinar impunement. Al principi, els joves creuaran que tot forma part de l’espectacle, però més endavant s’adonaran que no i els laberints recreatius s’acabaran convertint en una ratera.

A part d’un grup de joves actors i actrius desconeguts que ens poden sonar lleugerament, trobem un cameo de Tony Todd, qui va ser el protagonista de Candyman i que s’ha convertit en una icona del gènere.

Hell Fest no inventa la sopa d’all i tampoc ho pretén. Simplement ens ofereix un slasher ben filmat i efectiu que no decebrà als fans. No vol ni busca introduir elements nous. Plotkin ofereix un producte clàssic amb molt esperit de com es feien els slashers en els 80, amb morts sanguinolentes mostrades a pocs centímetres de la càmera.

La part més atractiva de la pel·lícula és la visual. El fet d’ambientar la història en un parc temàtic de terror, dona una oportunitat per fer una fotografia original sense forçar res. Semblant al que va fer el mestre Tobe Hooper a La casa de los horrores. Els jocs d’il·luminació dins els laberints es converteixen en el més destacat de la pel·lícula.

Hell Fest és un producte clàssic que ofereix ni més ni menys que allò que esperes veure, fins i tot en l’escena final. Que es podia haver fet molt millor? Sí. Que hi ha slashers infinitament superiors? També. Que el director és molt impersonal? Evident. Però en un temps en què la pel·lícula de terror amb més recaptació és La monja, i que quan la vas a veure per passar por resulta que surts havent vist una comèdia involuntària, creus Hell Fest tampoc està malament i que com a mínim se li valora que sigui honesta amb el seu públic.