Producció de cinema fantàstic independent protagonitzada per dos germans que van aconseguir escapar-se de la secta on s’havien criat. Ara, malviuen en un apartament de Los Angeles, fins que un dia reben una cinta de vídeo d’aquella secta, i a un d’ells li entra el dubte de si haurien de tornar al campament del qual van fugir.

Justin Benson i Aaron Moorhead són els directors i protagonistes d’aquesta pel·lícula. Vista en el darrer Sitges, El infinito (The Endless) és una petita sorpresa amb elements del surrealisme de David Lynch i fantàstic com Perdidos, que fa imprescindible un segon visionat per entendre-la. Contràriament, tinc la sensació d’oportunitat perduda, o que podria haver estat una pel·lícula més potent, ja que té elements que la podrien haver convertit en un fenomen semblant a Coherence, però es queda a mig camí. El infinito aborda el gènere fantàstic dins el cinema independent i el baix pressupost amb molt bones idees, però aquestes no acaben d’estar rematades.

El principal problema que li veig és que destina massa part del metratge en la història de la secta i no aborda amb prou profunditat els elements de gènere, que són els veritablement interessants. Abarca molt més del que pot explicar amb hora i mitja. Li cal focalitzar-se en un tema i vol tocar molts pals de cop. La part més interessant és la referent al fantàstic, amb monstres lovcraftians inclosos, però aquesta és massa petita. Perd massa temps en històries menys interessants. Tot i tenir petroli, decideix no explotar tot el pou.

El infinito, malgrat alguns problemes de ritme i estructura, acaba amb bones sensacions. Et deixa pensant què ha vist realment i, encara que t’hagi agradat més o menys, et vénen ganes de donar-li una nova oportunitat en un segon visionat que et permeti reinterpretar moltes de les escenes que has vist. Al final, un gust agredolç i la sensació que tenia potencial per arribar més lluny.