Antoine Fuqua, director de Training day, reuneix novament al repartiment d’aquella, Denzel Washington i Ethan Hawke, en aquest remake de Los siete magníficos. S’afegeix a la festa Chris Pratt, que s’apunta a totes i Vincent D’Onofrio, recuperat al cinema després de l’èxit de Jurassic World i, sobretot, per la sèrie Daredevil.
L’argument del remake és substancialment el mateix, encara que el director afirma que és més fidel a l’original, Los siete samurais de Kurosawa. Un poble de l’oest assetjat per un cacic, contracta un equip de set pistolers per lluitar contra aquest i recuperar el poble.
Podríem discutir si és necessari o no fer-ne un remake, el que està clar és que el públic més jove no ha vist l’original i tampoc li desperta massa interès fer-ho. L’estructura de la pel·lícula és molt clàssica, una primera part de reclutament i coneixement dels personatges, la part central d’arribada al poble i preparació de la defensa i atac, i la part final, la lluita i conclusió. El guió no és molt innovador, però és just el que necessita la pel·lícula per ser el producte al que aspira. Els actors estan molt correctes en el seu paper i donen el que s’espera d’ells. Algú potser els haurà sorprès el gran malvat que fa Peter Sarsgaard, però qui conegui l’actor sabrà que està genial com de costum.
No crec que Fuqua hagi volgut fer un producte que transcendeixi, simplement un magnífic entreteniment que funciona com una pel·lícula de superherois. Com a tal és un èxit i ho és encara més si ens oblidem de la pel·lícula que va protagonitzar Yul Brynner, pel qual pot ser positiu i negatiu alhora.
Si busqueu diversió, trets, violència i uns personatges que amb poques pinzellades queden prou definits, interpretats per uns actors emblemàtics que amb poc esforç es posen a l’espectador a la butxaca, no us decebrà. Això sí, malgrat alguns moments puntuals irregulars, la traca final és espectacular. Un final trepidant, emotiu i molt ben rodat.
Pels que us penseu trobar un western de l’estil actual com Valor de ley, Bone Tomahewak o Los odiosos ocho, Los siete magníficos va per un altre camí, més convencional, i aposta més pel blockbuster que no pas per ser una pel·lícula d’autor. No li hagués anat malament una mica d’això a la direcció, ja que la inexistència dels plànols panoràmics i fotografia típica del western, es troben a faltar.
Los siete magníficos no passarà a la història del cinema com les seves predecessores, però és un magnífic blockbuster tremendament entretingut.
