Pel·lícula que va inaugurar el darrer Festival de Sitges i que venia amb molt hype després de l’èxit a Sundance i el seu pas per altres festivals de gènere. La bruja, a més d’obrir el Festival, també va inaugurar la temporada de migdiades en el mateix. Ara us ho explico.
La pel·lícula s’ambienta en l’època dels primers colons a Amèrica del Nord. William és un d’aquests colons que és expulsat del seu assentament purità per diferències religioses. William juntament amb la seva dona i els cincs fills de la família, es traslladen a una petita granja a camp obert, situada a prop d’un bosc amenaçador. La vida allí serà de tot menys fàcil. Els cultius no creixen i el bebè de la família desapareix misteriosament mentre estava al càrrec de Thomasin, la germana gran. La casa on viu la família sembla que no està lluny del territori d’una bruixa temible.
El director ha estat el debutant Robert Eggers que ambienta amb precisió mil·limètrica el vestuari, arquitectura i detall de l’època. El director de fotografia, Jarin Blaschle, també té un mèrit extraordinari en reproduir una atmosfera de terror penetrant que es fa imprescindible veure-la en cinema. Malgrat que excel·lentment filmada, el principal problema és el ritme, ja que aquesta atmosfera també és propensa a la somnolència i si això li sumem que durant una hora i quart pràcticament no passa res i tot és clima, quan comenci la festa per alguns serà massa tard, malgrat que personalment em va compensar pel gir que dóna a la història. La música, els pocs diàlegs, la foscor, la grisor, la brutícia i la lentitud de la pel·lícula, són una bomba que posarà a prova la capacitat de l’espectador per mantenir-se despert. Això sí, un final brutal ens farà oblidar lo molt que ens hem arribat a avorrir. A destacar també, la jove protagonista, Anya Taylor-Joy i el personatge de Black Phillip, la cabra.
