Bennet Miller, director de Moneyball, torna amb una pel·lícula molt més fosca que l’anterior. Malgrat no està entre les nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula, Miller si ho ha estat en la categoria de direcció. Foxcatcher entra en el subgènere de cinema depressiu, on la sordidesa i l’atmosfera viciosa impregna la pel·lícula de dalt a baix.
Foxcatcher està ambientada al 1987 i ens explica la història dels germans Mark i David Schultz, guanyadors d’una medalla d’or en els jocs olímpics de Los Ángeles, en les seves respectives categories de lluita. Tres anys després del millor moment de les seves vides, la seva situació ha canviat molt. Mark viu sol en un apartament i es dedica a donar conferències en les escoles. Durant aquets anys no ha abandonat l’esport que el va fer famós i continua entrenant amb el seu germà. Un dia Mark accepta la proposta d’un tal John du Pont, un misteriós multimilionari que ofereix als germans formar part de l’equip de lluita que esponsoritza
En gran atractiu de Foxcatcher resideix en les interpretacions. No només ens hem de limitar a parlar d’Steve Carell pel seu canvi de registre d’actor còmic a dramàtic, que resulta fàcil d’assumir perquè està molt caracteritzat i costa reconèixer-lo. Carell interpreta John Du Pont, un personatge pertorbat i patètic, que l’actor va construint a foc lent a base de petits detalls. També cal destacar a Mark Ruffalo, que ja no sorprèn que faci un paperàs, malgrat que el seu personatge és menys present i no agafa més dimensió fins el tram final de la pel·lícula. I a qui m’agradaria destacar, més que res perquè pot quedar oblidat, és a Channing Tatum que al meu paper fa el millor paper de la seva carrera i demostra que és alguna cosa que quatre músculs. La seva interpretació és molt meritòria en el paper d’aquest atleta amb poca capacitat intel·lectual, tímid i reclòs en sí mateix.
Pel que fa a la resta d’aspectes, Foxcatcher també funciona molt bé. Una fotografia permanentment grisa i un clima d’agror que el director sap transmetre a la perfecció mitjançant les diferents eines cinematogràfiques. És curiós com malgrat que la violència no es manifesta fins al final, és present en tot moment, sorgint de maneres molt més subtils.
Foxcatcher s’ha de degustar amb la mateixa lentitud amb la que avança la història, parant atenció a tots els detalls. A vegades ens pot deixar una mica esgotats d’estar en un entorn tant viciós, però és un gaudi veure als seus tres protagonistes. Només per això ja val la pena.
