Tom Cruise torna amb una interessant distòpia de ciència ficció que utilitza el mateix recurs narratiu de la pel·lícula Atrapat en el temps. El particular dia de la marmota de Cruise, és aquell en el que l’envien a una missió suïcida contra uns extraterrestres que volen conquerir la Terra, que ens recorda a Starship Troopers. Cada vegada que el personatge de Cruise mori irremeiablement a mans dels alienígenes, desperta altre cop el dia abans de l’atac. A partir d’aquí es succeiran diferents misteris. Primer, per què Cruise viu el dia de la marmota; i segon, de quina manera salvar el planeta. L’evolució del seu personatge és també molt curiosa, de no voler ser l’heroi (més aviat al contrari, és una persona bastant egoista) passarà a salvar el món, no se sap si per l’altruisme de salvar el planeta, o si per salvar-se a sí mateix. Segurament una mica de cada.
La pel·lícula ha estat dirigida per Doug Liman, director d’El caso Bourne i Sr. y Sra. Smith, en la que és la seva millor pel·lícula des de la protagonitzada per Matt Damon. Liman coneix tots els mecanismes per fer que una pel·lícula d’acció funcioni. La veritat és que la pel·lícula t’atrapa i malgrat ja et pots imaginar més o menys com acabarà, el camí que t’hi porta és molt entretingut. Ple d’acció, sentit de l’humor i visualment Al filo del mañana és molt atractiva. Cruise continua funcionant com a estrella d’acció i es manté en forma, de tal manera que la diferència d’edat amb la seva companya de repartiment, Emily Blunt, no sembla tant com és realment.
Un dels encerts de la pel·lícula és fer servir el dia de la marmota i fer-ho de tal manera que en cap moment sembli reiteratiu ni que l’espectador tingui sensació de pesadesa. Entreteniment pur i dur i de primera classe. Al contrari que la fallida Godzilla de Gareth Edwards, Liman demostra que no cal reduir les escenes d’acció a la mínima expressió per fer uns personatges profunds, que amb moltes menys pinzellades que els de Godzilla, resulten més creïbles i t’expliquen més coses. I és que malgrat els protagonistes viuen el dia de la marmota, cada dia és diferent i hi ha coses noves a descobrir. Sento torna a parlar de Godzilla, però en aquella els protagonistes sí que semblaven viure en una reiteració constant, malgrat que no era així. Un dels encerts de la pel·lícula és que incorpora elements d’humor i no es pren massa seriosament a ella mateixa, pel que la sensació de gaudi és encara més gran.
