Interessant proposta independent de ciència ficció amb segell britànic. The Machine toca l’etern tema de la robòtica i si aquesta es pot arribar a considerar vida. Pot la intel·ligència artificial arribar a desenvolupar consciència de sí mateixa i ser capaç de tenir sentiments? The Machine ens evoca a pel·lícules com Blade Runner, sèries com Star Trek i, òbviament, les novel·les d’Isaac Asimov.
Ambientada en un futur on la Gran Bretanya es troba en plena guerra freda contra la Xina, el govern britànic busca mitjançant intel·ligència artificial, crear un exèrcit de robots amb factor humà que obeeixin sense discussió les ordres dels seus superiors.
El punt més fort de la pel·lícula és la seva part més intel·lectual. Per contra tota la trama militar resulta pesada i avorrida. En aquest aspecte The Machine és víctima de la seva condició d’independent i de la manca de pressupost. L’aparició d’Ava és determinant en un moment on la pel·lícula decau a l’avorriment, per a continuació aixecar el vol i començar a plantejar les qüestions que hauria d’haver concentrat de bon principi. És per això que la pel·lícula dóna la sensació d’haver degustat una cosa molt bona durant poc temps. The Machine queda perjudicada per, primer, tocar temes on és important el tenir un bon pressupost, i segon, no aprofundir lo suficient en la trama més psicològica i filosòfica que al final ens queda amb gust de poc. Una pena perquè podia haver estat una gran pel·lícula.
