Ja avisava Quentin Tarantino, un parell de dies abans de la seva projecció a SITGES 2013, que Big Bad Wolves era al seu parer la pel·lícula que encapçalava llista anual de les millors pel·lícules de l’any. Personalment, jo no diria tant, però entenc els motius que han portat al director de Reservoir Dogs a pensar-ho, ja que la pel·lícula és deutora, en la manera de mostrar la violència a l’estil Tarantino. La pel·lícula, originaria d’Israel, tracta amb un humor negríssim qüestions com la pedofília i la tortura. I vet aquí l’aportació nova al gènere, atrevir-se a posar humor negre a un tema tant delicat com la pedofília, i aconseguir lo més difícil, que et surti bé.
Big Bad Wolves ens explica la història d’un policia que té molt clar la identitat del pedòfil que està violant i assassinat a unes nenes, però la falta de proves fa que l’hagin de deixar en llibertat. El mateix policia i un dels pares de les nenes assassinades atrapen al sospitós, que es declara innocent en tot moment, per tal de torturar-lo. L’objectiu és que es confessi culpable i els expliqui on enterra les parts dels cadàvers desmembrats de les nenes. El millor personatge de la pel·lícula és el pare de la víctima, el desconegut a les nostres terres Tzahi Grad, al que al seu personatge que no li tremolarà la mà l’hora d’arrencar les ungles de la mà del suposat pedòfil, o preparar-li un pastís molt especial.
Big Bad Wolves és una pel·lícula que crea una gran fascinació i que, malgrat l’humor negre amb el que intenta treure ferro a la situació, no pot evitar deixar un gust agre a la boca de l’espectador.
