Els germans Spierig van ser responsables d’una autèntica meravella de gènere com és Predestination, la qual, incomprensiblement, no va arribar a ser estrenada en sales i només es va poder veure en festivals de cinema fantàstic i en el mercat domèstic. Els germans Spierig també són els responsables de Daybreakers, una estimable pel·lícula de vampirs protagonitzada per Ethan Hawke.
Winchester està basada en fets reals i ens narra l’obsessió de Sarah Winchester, la rica hereva de l’imperi del rifle, que es va passar la vida construint i reconstruint la seva mansió de San José, ja que creia que estava plena d’esperits violents de persones que havien estat ajusticiades pel negoci familiar. La mansió en qüestió ha estat font de múltiples llegendes urbanes de la cultura popular nord-americana i actualment se la considera una de les cases encantades més famoses del país. La mansió té la particularitat que està plena d’escales i passadissos que no porten enlloc, armaris que oculten parets, xemeneies tapiades, etcètera.
Malauradament, als germans Spierig la jugada no els ha sortit bé i la pel·lícula no està a l’altura de la seva capacitat. Winchester tampoc està a l’altura de la pel·lícula que es mereixia aquesta història. Els Spierig fan un ús i un abús de l’espant a còpia d’apujar la música de cop i de l’aparició inesperada d’algun personatge en un plànol fix. De tant que utilitzen aquest recurs, es fa molt evident i ja no causa cap efecte. Ni tan sols l’espant fàcil. A banda d’aquesta manera barroera d’entendre el terror, la pel·lícula és en la primera hora molt avorrida. Podríem dir que no passa absolutament res i que la cosa no comença a caminar fins a la darrera mitja hora. I tot i així, trepitjant terrenys molt explotats en el gènere. És una absoluta pena veure com amb el talent d’aquests directors i el potencial de la història, en surti un producte tan mediocre.
El millor de la pel·lícula és el seu repartiment. Helen Mirren està perfecte en el paper de Sarah Winchester, ja que dóna al personatge la dimensió humana necessària. També m’he alegrat molt de veure a Sarah Snook, actriu que vaig descobrir a Predestination, i de la qual no entenc per què no l’han trucat per donar-li papers més rellevants. El personatge a la recerca de redempció és interpretat per Jason Clarke, que en aquesta ocasió compleix i està correcte.
Winchester és una pel·lícula molt fluixa. Només pot funcionar per aquells espectadors esporàdics del cinema de terror. I ni tan sols això perquè la pel·lícula no fa gens de por. No s’esforça a crear una bona atmosfera, tot i tenir un element com la casa, a la qual no treu cap rendiment. Un error majúscul. Com que no sap crear terror, tira pels espants, com un túnel del terror qualsevol d’una vulgar fira itinerant. Com si als fantasmes d’aquesta atracció els hi veiéssim les bambes. Al final esdevé una pel·lícula monòtona i rutinària, feta amb el manual a la mà de com escriure una pel·lícula de terror típica, tòpica i avorrida. Esperava molt més dels germans Spierig, no un producte com aquest que hauria encaixat en el fluix i avorrit catàleg de pel·lícules pífies produïdes per Netflix. Una oportunitat perduda per una història que tenia tots els elements per fer una molt bona pel·lícula.
