Julia Ducournau, directora de Crudo, torna amb Titane, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes, pel·lícula que des de llavors ha generat moltes expectatives. Certament pel públic de Cannes podia ser una proposta extrema i trencadora, però després del seu pas per Sitges, que ja estem acostumats a veure propostes d’aquest tipus, ha estat en part víctima d’aquestes expectatives, però això no obsta perquè sigui una bona pel·lícula.
Personalment prefereixo Crudo per sobre de Titane, em sembla una pel·lícula més equilibrada i concreta en allò que vol explicar. En aquest sentit, Titane és més bandarra, però també més dispersa. Tampoc seria una pel·lícula que recomanaria a tothom, perquè tampoc és la pel·lícula que el públic que va a veure a guanyadora de Cannes hi estigui acostumat.
Sense explicar massa res de la trama diré que ens narra la història d’una ballarina d’un local nocturn que a causa d’un accident de cotxe que va patir de petita, porta una placa de titani en el cap. La primera part de la pel·lícula és molt burra, amb sang i fetge i escenes de sexe de la protagonista que sorprendran l’espectador. Definitivament porta Christine a un altre nivell. Passada aquesta part, la pel·lícula canvia de to quan situa a la protagonista en un altre context i l’ajunta amb un empresari que no ha refet la seva vida a conseqüència d’una tragèdia del seu passat. Tant la protagonista com aquests personatges són persones trencades, que malgrat la inversemblança de la situació, converteix la pel·lícula en una mena de conte obscur de personatges trencats que intenten sobreviure i es valen de la seva necessitat mútua.
Julia Ducournau es consolida com una referència del fantàstic francès amb aquesta proposta fora de qualsevol cosa convencional. Titane és una pel·lícula visualment potent, transgressora, controvertida i sense prejudicis.
