He de confessar que Bustillo i Maury, malgrat que els reconec la seva aportació en el cinema de terror francès, mai ha estat del meu gust. Ni la seva primera i més destacada obra Al interior, em va acabar de fer el pes. Després d’aquesta, cap altra ha aconseguit assolir la mateixa popularitat.

Ara s’han atrevit amb una cosa nova. Portar el gènere de cases encantades sota l’aigua. El primer que ens pot passar pel cap és que es tracta d’una proposta original i ens podem arribar a preguntar per què encara no ho havia fet mai ningú això. Si no s’havia fet, era per uns quants motius i tots aquests els podem analitzar aquí.

Els protagonistes són una jove parella que decideixen fer submarinisme en un pantà, sota el qual hi havia hagut un poble. Els joves es proposen explorar una de les cases i compartir les troballes en les xarxes socials. Però els esperits que habitaven la casa no han marxat, malgrat que aquesta es trobi sota l’aigua.

La pel·lícula està ben feta i tècnicament impressiona. No és gens fàcil fer una pel·lícula en què més d’una hora passi sota l’aigua. El problema és que no funciona com a pel·lícula de terror. Per tirar endavant amb aquesta atrevida premissa ha de prescindir d’eines que formen part del gènere. Els fantasmes no poden aparèixer de cop perquè sota l’aigua es mouen igual de lents que els humans, així que els espants sobtats no rutllen. Si els espants no funcionen, el fet que no hi hagi una trama definida i tot s’aposti pel tren de la bruixa, fa que la pel·lícula s’enfonsi (perdoneu la broma).

Tampoc ajuda a sentir empatia cap als protagonistes que estiguin tota l’estona amb l’equip de busseig que els tapa la cara, per la qual cosa els actors no poden transmetre cap emoció, més enllà de la veu rovellada. És una limitació amb la qual no pots fer res, per això deia que si ningú ho havia fet abans era perquè no és fàcil fer terror amb tots aquests impediments. Bustillo i Maury ho han intentat, però no ho han aconseguit. Tot i que la pel·lícula és curta, només 85 minuts, 60 minuts sense sortir de l’aigua es fa molt pesat i se m’ha fet molt avorrida.

El millor de The Deep House és el disseny de producció. L’estètica de la casa està molt bé i té coses interessants, però això no és suficient perquè una pel·lícula de terror complicada de fer com aquesta, surti bé.