The Conjuring: Last Rites

Quarta i última entrega de la saga The Conjuring, iniciada per James Wan l’any 2013. Per acomiadar aquesta festa, la direcció recau en Michael Chaves, que es va fer càrrec de la saga a partir de la tercera entrega. Tot i que és comprensible que algú altre dirigís els spin-offs, la saga principal hauria d’haver estat completament sota la direcció de Wan. Aquest últim episodi hauria estat el moment ideal, ja que Chaves, tot i millorar respecte a l’anterior entrega, continua lluny del que Wan va aconseguir a les dues primeres. Wan es manté com a productor i apareix en un cameo al final, però era darrere la càmera i no davant, on tots esperàvem tenir-lo.

Patrick Wilson i Vera Farmiga, que han fet seus els personatges tots aquests anys. La química i la familiaritat que transmeten a la pantalla donen solidesa a la saga. En aquesta història, el focus es desplaça cap a Judy, la filla dels Warren, interpretada com a adulta per Mia Tomlinson, i el seu promès Tony, interpretat per Ben Hardy. Aquest canvi sembla posar les bases per a una possible continuació de l’univers The Conjuring.

El punt de partida és el cas de la família Smurl. Tot i que la pel·lícula ens presenta aquest cas com l’últim dels Warren, en realitat no ho va ser; així i tot es pot considerar com l’últim cas important d’aquests famosos i polèmics demonòlegs. La trama combina dues narratives paral·leles: la vida familiar dels Warren, amb els problemes de salut d’Ed i la relació de Lorraine amb Judy, que comença a manifestar habilitats sobrenaturals semblants a les seves; i el cas dels Smurl, que recorda la primera pel·lícula: una família nombrosa assetjada per fantasmes que arriben amb un mirall antic. Però, com és habitual en The Conjuring, la cosa es complica molt més.

Els millors espants de la pel·lícula es troben en detalls petits, com un telèfon amb el cable en moviment o la presència amenaçadora del mirall. Aquesta subtilitat és un recordatori del que feia gran la saga original.

A mesura que avança la pel·lícula, les dues trames acaben convergint, moment en què l’acció es dispara. El terror inicial, construït amb seqüències més pausades i efectives, es transforma en escenes més espectaculars, quasi com una pel·lícula d’acció amb possessions. És la part en què predomina l’espectacularitat sobre la subtilesa.

The Conjuring: Last Rites conserva l’essència terrorífica de la saga, però el seu punt més commovedor rau en el que aquests personatges han representat al llarg dels anys. Especialment destacables són els moments de reunions familiars dels Warren, que aporten calidesa a la narració.

Al final, el fil conductor és la relació entre mare i filla, Lorraine i Judy, que porta els personatges a un terreny inèdit dins de la saga. Si esperàveu un epíleg terrorífic a l’altura del es primeres pel·lícules, no serà així: el final aposta pel sentimentalisme més que per la por, servint com a cirera del pastís per aquests personatges tan estimats pel públic.

Els esperits d’Annabelle i Valak no fan aparició, però podem aturar-nos al museu dels Warren, contemplar els objectes i recordar els moments memorables de l’univers The Conjuring. Amb els seus alts i baixos, ha estat la saga de terror de referència de l’última dècada i, tot i acabar aquí, la seva salut és bona i encara pot sorprendre’ns gratament en el futur.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Cold Storage

En una època en què moltes produccions de terror intenten ser transcendentals o reinventar el gènere, Cold Storage opta pel camí contrari: divertir. I ho

Masters of the Universe

Hi ha pel·lícules que esperes durant mesos. Altres durant anys. I després hi ha Masters of the Universe, la pel·lícula que he esperat des que

Lee Cronin’s The Mummy

Lee Cronin s’ha convertit en un dels noms més interessants del terror contemporani. Després de donar-se a conèixer amb The Hole in the Ground, en

Ready or Not 2

L’èxit inesperat de Ready or Not feia pensar que una seqüela podia ampliar el seu univers i recuperar la barreja d’humor negre, terror i sàtira

Michael

Michael Jackson és, probablement, l’artista més icònic i alhora més controvertit de la música popular del segle XX. Michael pren una decisió clara des del