Tenet

Abans de començar la crítica em vull definir a mi mateix respecte a Christopher Nolan. Crec que és necessari i que tothom ho hauria de fer, donat el cas del nombre d’adoradors, que veneren absolutament totes les seves obres, i de detractors, que cremarien tot el cel·luloide que ha rodat. Les meves tres favorites són Insomnia, Memento i Origen. Sobre la trilogia de Batman, m’encanta la segona, passo l’estona amb la primera i odio la tercera. I sobre la resta, trobo que El truco final (El prestigio) és un bluf, Interstellar és magnífica en la part científica, però que la part emocional no m’arriba i Dunkerque és un exercici i una demostració del seu gran talent com a director. Feta la meva carta de presentació, diré que Tenet no m’ha agradat i la considero fallida.

Sóc una mica dur d’entrada, però aniré matisant perquè evidentment té coses bones perquè com ja he dit abans, Nolan té un talent únic. Començaré pel pitjor. Tenet m’ha semblat una pel·lícula en què la seva pretesa originalitat no sap aplicar-la a efectes narratius perquè la pel·lícula funcioni. Tampoc em sembla que aquí Nolan hagi inventat res. D’alguna o altra manera tot el que veiem aquí ja ho havia mostrat altres vegades en les seves pel·lícules. Tenet és Nolan elevat a la potència. Això suposa que les postures enfrontades amb el director s’extremin més que mai. Tenet vindria a ser un recull dels grans èxits de Nolan en una mateixa pel·lícula, però portats de manera que a vegades no està conforme amb la història que vol explicar. Serà fàcil reconèixer els elements si coneixeu la seva filmografia, les referències van des d’Origen, per la manera de mostrar-nos l’acció, el fet de voler tocar la fibra com a Interstellar, el ritme de la música de Dunkerque i la narrativa de Memento, només per esmentar les principals. Nolan es copia a ell mateix, tampoc passaria res, molts directors ho fan.

Tampoc m’ha semblat particularment nova la manera de mostrar els viatges en el temps. Això de funcionar al revés, ja ho va mostrar David Lynch a Twin Peaks, en tot el relatiu a la Black Lodge. Recordeu el nan, com parlava i caminava? És més, ho vam tornar a veure en la recent tercera temporada de la sèrie, una altra extravagància i obra mestra de Lynch que s’entenia millor que Tenet. Nolan sol fallar a vegades en la narrativa i Tenet és un clar exemple de mostrar els viatges en el temps com un batibull incomprensible. Nolan no ha sabut explicar ni amb diàlegs ni en imatges aquest embolic que ha creat, que en el fons deixa que l’espectador que en tingui ganes es munti les seves teories. Crec que tothom s’ha arribat a perdre en aquesta pel·lícula, i pel que he llegit i sentit, inclosos els crítics que li posen un excel·lent. Sí, jo em vaig perdre, i això que m’encanten les pel·lícules de viatges en el temps, però aquí Nolan no ho explica bé, tot i que el punt de partida és interessant.

Pel que fa al guió, la història de Tenet no és tan complicada, de fet és molt senzilla. És d’un James Bond clàssic sense més. Però Nolan la complica i la regira per tal que resulti incomprensible a l’espectador i donar-li una pàtina intel·lectual. Però a hores d’ara ja li coneixem els trucs, així que els més llestos oloraran coses quan premeditadament veiem que el director ens amaga segons què. I em refereixo, per exemple, a l’escena de l’aeroport. No per rebuscada una cosa és millor. Tot depèn de què vulguis explicar. Pel que fa als diàlegs, tinc clar que són els pitjors que ha escrit en la seva carrera, ple de tòpics i personatges que responen a estereotips sense cap matís. Si volia fer un James Bond, aquesta part la podria haver modernitzat. Aquí trec de l’equació al personatge que interpreta Robert Pattinson, però ja parlaré d’ell després.

Tampoc m’ha agradat l’ús de la música en aquesta pel·lícula. A Nolan ja li coneixem els trucs perquè faci èpic, per exemple, una excursió a caçar bolets, però a Tenet se li ha n’anat la mà, sobretot en la música ensordidora que moltes vegades està fora de lloc. Si a Dunkerque aconseguia un efecte immersiu, a Tenet n’abusa i aconsegueix al contrari, que et surtis de la pel·lícula.

I ara anem a les coses que sí que m’han agradat. El repartiment l’he trobat bastant correcte, tot i que el protagonista John David Washington encara li falta més maduresa per un paper principal i important com aquest. Altrament, Robert Pattinson està sensacional, esplèndid i fa desaparèixer a Washington cada cop que apareix en pantalla. Confesso que he trobat a faltar a Pattinson, que surt massa poc pel meu gust i que sense cap dubte interpreta al personatge més interessant de la pel·lícula. Un cop acabada, resulta evident que Pattinson hauria d’haver estat el protagonista i la pel·lícula pujaria en empatia si s’hagués explicat des del seu punt de vista. Per altra banda tant Elizabeth Debicki com Kenneth Brannagh estan molt bé, sobretot aquest últim. Llàstima del doblatge, una de les tares de la pel·lícula, ja que han fet impostar accents als dobladors i un cop més, no funciona.

També m’han agradat les coreografies de les escenes d’acció. Nolan ha sabut jugar amb el que havia fet a Origen i li dona continuïtat. Moltes vegades se li ha retret que no funcionen les escenes d’acció, però crec que aquestes són el punt fort de la pel·lícula, com a mínim visualment. Clarament em quedo amb la de l’autopista perquè a part d’impressionant, s’entén. La del final, la lluita dels dos fronts, funciona molt bé de manera visual, però poc narrativament. Tinc l’estranya sensació que la pel·lícula comença a funcionar quan s’acaba, ja que allí comença el més interessant.

Tenet se m’ha fet avorrida i les dues hores i mitja de pel·lícula són exagerades i m’han costat de passar. Per la situació actual de pandèmia i dels cinemes en particular, ha tingut molta pressió i en ella ha recaigut l’obligació de ser la pel·lícula que havia de salvar la temporada. El llistó estava alt i m’esperava molt més del que he vist i per aquest motiu per a mi, Tenet ha estat una enorme decepció.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

Pinotxo de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro no és un acabat d’arribar en l’animació. Ell ha estat un dels creadors de sèries com Trollhunters, Tales of Arcadia i ha

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se