Smile

Pel·lícula de terror dirigida pel debutant Parker Finn que adapta el seu propi curt, Laura Hasn’t Slept. Més que una adaptació hauríem de parlar d’una continuació del curt, ja que la noia que se suïcida al començament de la pel·lícula, Laura, interpretada per Caitlin Stasey, és la protagonista del curt. Això fa que el director pugui ampliar el que mostrava en el curt.

Smile ens narra la història de Rose Cotter, una doctora psiquiàtrica que presencia el suïcidi d’una pacient, que es talla el coll després de fer un somriure maliciós. Arran d’aquests fets, el comportament de Rose començarà a manifestar-se erràtic, ja que experimentarà visions de coses que no passen, cosa que afectarà el seu estat de salut i en viure en un estat de paranoia constant. Rose haurà de recórrer al seu traumàtic passat per guanyar la lluita present.

La trama gira al voltant d’una maledicció que de no trencar-se acabarà amb la mort, de manera cruel, d’aquell que la pateix. Aquesta no és pas una premissa nova en el cinema de terror, ja l’hem vist anteriorment en produccions com The Ring, Destino final, Oculus o It Follows. Però l’èxit de Smile no és tant l’originalitat de la idea, sinó si aquesta aconsegueix fer por o generar mal rotllo. Smile assoleix les dues coses.

La protagonitza Sosie Bacon, filla de la parella d’actors Kevin Bacon i Kyra Degwick, a la qual hem vist anteriorment en sèries de televisió com 13 Reasons Why i Mare of Easttown. L’actriu està fantàstica i la seva situació mental posa la pell de gallina. L’acompanya en el repartiment Kyle Gallner amb qui tenen molt bona química. Gallner va aparèixer com a secundari en moltíssimes sèries de televisió dels anys 2000 i que en cinema el recordem per les seves intervencions en pel·lícules de gènere com Red State, Jennifer’s Body o el remake de Malson a Elm Street. Malgrat que no ha parat de treballar, m’ha alegrat recuperar-lo tant aquí com a Scream (2022).

Malgrat que és molt atmosfèrica i el terror va calant a través de la història, tampoc falten alguns “jump scares” que en la ment de la protagonista són absolutament pertorbadors. El terror també està en com l’entorn de Rose la va marginant i la prenen per boja, una manera de dir-nos com la societat no vol saber res de les malalties mentals.

Smile equilibra molt bé els efectes especials amb el terror perquè no abusa d’ells i els fa servir només en els moments necessaris. El bo és que el terror no està construït sobre aquests efectes, sinó que aquests són un element en què recolzar-se.

El guió t’acompanya de la mà i no generarà sorpreses, de fet el problema que pot tenir la pel·lícula és que és molt previsible, però en aquest cas no t’importa perquè la resta que l’envolta està molt bé. Alguns espectadors poden acusar el ritme lent, però a aquesta història li va molt bé. En el final prem l’accelerador i és plenament satisfactori perquè, dintre de la previsibilitat, és atrevit i molt terrorífic.

No podem fer res més que recomanar Smile perquè és una pel·lícula de terror que fa por i avui en dia, això ja és notícia i només per això ja val la pena veure-la.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i