Barbarian

Zach Cregger és un actor de comèdia amb una carrera com a director amb només dues pel·lícules, Miss March (2009) i The Civil War od Drugs (2011). Per aquest i altres motius ha sorprès que Cregger hagi fet la pel·lícula de terror sorprenent que a més de fer por, està plena de capes, detalls i crítica política i social, que m’ha recordat a les primeres obres de Wes Craven dels setanta.

Aquí la pel·lícula ha arribat directament en plataforma i sense passar pels cinemes. Als Estats Units es va estrenar a principis de setembre i des de llavors s’ha fet un xup-xup que Barbarian era una cosa especial, com així ha estat quan ho hem pogut comprovar.

Barbarian és una pel·lícula de terror que vol ser-ho i ho és. Barbarian fa por, cosa que avui passa en molt poques pel·lícules de gènere. També és cert que Barbarian vol ser moltes altres coses i amb això també triomfa.

Aquesta crítica la faré sense espòilers i el primer que diré és que com menys en sapigueu de l’argument, millor. La premissa sí que la podem donar sense problemes. Tess és una jove que ha llogat una casa en un barri abandonat de Detroit perquè l’endemà té una entrevista de feina en la ciutat. Quan arriba descobreix que un jove anomenat Keith també ha llogat la casa. Tess i Keith arriben a la conclusió que per error s’ha duplicat la reserva. Tess, nerviosa, haurà de prendre una decisió quan Keith la convida a compartir la casa i passar la nit.

Barbarian té la capacitat continua de sorprendre perquè ens presenta la situació de tal manera que res és el que sembla i trencarà contínuament els esquemes de l’espectador portant la situació al lloc contrari que puguis arribar a preveure. L’objectiu de Cregger era fugir dels tòpics i fer un guió que sorprengués i ho aconsegueix amb escreix.

La pel·lícula s’estructura en tres parts. La primera ocupa gairebé la meitat de la pel·lícula i el terror que crea és molt angoixant, d’aquell que no pots evitar saltar sobre el sofà i fer un crit. Barbarian fa por, sobretot en aquesta part que juga més al dubte i a la insinuació. De cop i volta, a mitja pel·lícula fa un gir i la història sembla canviar, aquí notareu que Cregger ve de la comèdia i que serà com un respir a una situació molt angoixant. Fet el gir, la cinta no trigarà a reconduir-la per lligar-ho tot i oferir-nos una conclusió apoteòsica quan ja ha posat totes les cartes sobre la taula. Perdoneu-me que no sigui més explícit.

Cregger ha volgut jugar amb les nostres pors, concretament amb les pors de les dones. Per inspirar-se va fer una llista d’interaccions amb homes que els demanen que els fiïn de la seva intuïció. De totes elles, es va quedar amb el que veiem aquí, mostrat a través de Tess, que interpreta fantàsticament Georgina Campbell que ha estat tot un descobriment. Per altra banda, en l’apartat masculí trobem al sempre inquietat Bill Skarsgård i Justin Long, interpretant a dos tipus d’homes molt diferents.

Però que Barbarian sigui el tros de pel·lícula que és, no és només per saber crear una magnífica atmosfera de terror, sinó també pels temes socials, que això passi a Chicago no és gratuït, qui conegui una mica la història de la ciutat veurà com queda reflectit aquí. L’altre tema important és la mirada femenina de la història, ja que a través de Tess veiem les pors reals d’una dona. I continuaria amb la maternitat, però ho deixo aquí perquè seria massa, però el trobareu molt arrelat a la història dels Estats Units, fonamentalment de l’època Reagan. El que vull dir és que Barbarian està plena de capes i dobles lectures que la fan una pel·lícula de terror molt rica en què tot combina molt bé i tot el que hi veiem hi és per algun motiu. Està molt i molt ben pensada.

Barbarian és una muntanya russa d’emocions, plena de girs rars que m’ha fet recuperar la sensació de passar por en una pel·lícula molt ben dirigida i interpretada. Feta amb pocs recursos, però amb molta creativitat, Barbarian desafia les expectatives de l’espectador. Zach Cregger s’ha afegit a la llista de directors que cal seguir. I sobre el final que sembla que ha dividit, poseu-me al cantó dels que els hi ha encantat. Una festa.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i