Hi ha pel·lícules que t’enganxen des del primer fotograma. Marty Supreme no és una d’elles, almenys no immediatament. Al principi costa entrar en el seu ritme caòtic i en la companyia del seu protagonista, un ésser tan menyspreable com fascinant. Però qui tingui paciència descobrirà una de les obres més estimulants i inclassificables de l’any.
Josh Safdie, ara en solitari, torna amb una proposta que desafia les convencions del cinema esportiu inspirador. Marty Mauser, vagament basat en el llegendari jugador de ping-pong Marty Reisman, no és l’heroi que el gènere acostuma a servir-nos. És un antiheroi d’arrel: egoista, manipulador, mentider i, sobretot, absolutament amoral. No demanarà perdó. No tindrà remordiments. I, tanmateix, no podem deixar de mirar-lo.
El mèrit recau en bona mesura en un Timothée Chalamet desbordant d’energia. L’actor aconsegueix que Marty sigui alhora repulsiu i carismàtic, una dualitat que pocs intèrprets podrien sostenir. Hi ha moments, la seducció al Ritz, la bravata davant dels periodistes, la humiliació pública que accepta sense pestanyejar, en què Chalamet transmet una vitalitat que difícilment se separaria del personatge. La seva relació amb Kay Stone (Gwyneth Paltrow) resulta, però, menys convincent.
Visualment, Safdie proposa una fotografia granulosa, gairebé nerviosa, que acompanya a la perfecció el caràcter trepidant de la narració. L’ambientació del Nova York dels anys cinquanta, tan detallada que en algun moment recorda El Padrí, dota la pel·lícula d’una textura visual rica, que contrasta amb el caos moral del seu protagonista. Algunes seqüències. la banyera que cau, el tiroteig, la desgraciada expedició a Tòquio, aconsegueixen el difícil equilibri entre el gènere de gàngsters, la comèdia negra i el thriller sense que res no surti dels seus eixos.
En el fons, Marty Supreme és una radiografia del somni americà en tota la seva imperfecta glòria. Marty és l’encarnació de l’ambició desmesurada que pot portar a la persona fins al límit de la ruïna, econòmica, moral, afectiva. L’ombra de Scorsese, i en particular de El color dels diners, és allargada i evident.
L’únic personatge que genera simpatia genuïna és Rachel, la seva amiga d’infantesa i amant, interpretada amb contenció i dignitat per Odessa Zion. La seva subgrama, l’embaràs d’origen ambigu, la deshonestedat que equipara els dos personatges, és el contrapès emocional que la pel·lícula necessita. I l’escena final, és probablement el moment més honest i delicadament emotiu de tot el film.
Que el públic s’ho cregui o no dependrà del pacte que hagi establert amb la pel·lícula al llarg de les seves dues hores. Marty Supreme és un caos trepidant que sap deixar respirar el seu material en els moments justos. No és fàcil d’estimar, però tampoc s’oblida.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat. El trobareu aquí.
