Saltburn

Emerald Fennell va debutar el 2020 amb Promising Young Woman. Saltburn és la segona pel·lícula com a directora que confirma el bo que li vam veure en el seu debut, en una pel·lícula i història més gran que la situen com una de les cineastes amb un estil propi que cal seguir. En aquesta ocasió posa el focus en la lluita de classes, perquè això de la classe mitjana és un invent que funciona molt bé per la classe alta, però Fennell només planteja dues classes socials, els pobres de la classe treballadora i els rics de l’aristocràcia. Si Promising Young Woman era una història de venjança, Fennelll n’ha fet una altra a Saltburn, que bascula entre la comèdia negra, el drama i el thriller amb un segell d’autora que ja és el seu.

La història està ambientada l’any 2006, un passat molt proper, el de la graduació de la directora a Oxford. El protagonista d’aquesta història és Oliver, podria dir-se Oliver Twist, però hauria estat massa. El cas és que Oliver no té atenció paterna, està sol a la vida i ha accedit a la Universitat d’Oxford a través d’una beca. Envoltat d’estudiants elitistes, només rep l’atenció d’un altre estudiant rarot que també està sol. Però aquests no són els amics que busca Oliver. Oliver vol fer-se amb l’elit, especialment amb Felix, el més guapo, atractiu, carismàtic i ric de tots ells. En una trobada casual, Oliver li farà un favor a Felix i començarà a entrar en el seu cercle. Però Felix és capritxós i malgrat que li adverteixen que Felix se’n cansarà, Oliver continua orbitant al seu voltant. A final del curs, quan sembla que Felix pugui començar a separar-se d’Oliver, succeirà una tragèdia. Felix li farà pena i com Oliver no té on anar, el convida a passar l’estiu a la casa de la seva família, Saltburn. Allí coneixerà als pares i la germana de Felix, haurà de conviure amb Farleigh, cosí de Felix i company d’estudis, i Pamela, una amiga de la mare que sembla enganxada a aquesta família. Aquest estiu canviarà les seves vides per sempre d’una manera extravagant i fosca. La història derivarà en un terreny de thriller estrany amb elements d’El Talent de Mr. Ripley.

Saltburn és una pel·lícula preciosa visualment. Tota la part de fotografia, escenografia i vestuari és espectacular. No em vull oblidar de la banda sonora i tria de cançons com el Time to Pretend de MGMT.

El protagonista principal és Barry Keoghan, el jove actor irlandès sempre en papers tèrbols com a El sacrifici d’un cèrvol sagrat o Ànimes en pena d’Inisherin. En aquesta pel·lícula fa una de les millors interpretacions de la seva carrera. Keoghan té un munt d’escenes que busquen provocar i que Fennell treu amb excel·lent. Sense entrar en detalls, penso en la de la banyera i la del cementiri sota la pluja. La seva fisonomia li permet encarnar a personatges innocents i d’altres amb psicopaties diverses. El seu personatge és l’estrella de la pel·lícula.

El punt de vista és el d’Oliver, però també amaga coses a l’espectador, essent un narrador del que no ens en podem refiar. Algunes coses les descobrirem de la mà de Felix i d’altres haurem d’esperar al final. Fennell sempre que ens mostra a Felix ho farà com objecte de desig. Amb plànols molt ben cuidats i il·luminats que ressaltaran sempre la bellesa grega de Jacob Elordi. Ho farem a través de la mirada de desig d’Oliver en què veurem el seu enamorament i desig lasciu cap a Felix.

Entre la resta del repartiment trobem a Rosamund Pike, Richard E. Grant, Alison Oliver, Archie Madekwe i compta amb una breu aparició de Carey Mulligan. La família de Felix són unes persones superficials, malcriades i privilegiades que se senten tan superiors que res els pot vèncer. Tracten a les persones com objectes i se les treuen de sobre quan els hi convé. Primer per fer l’obra de caritat, però si aquesta s’enganxa, se la treuen de sobre de mala manera. És un comportament que sabem de Felix. El mateix Felix parla d’un altre amic que ja no està amb ell. També ho veiem a través de la mare i el personatge de Pamela. Malgrat això, Felix és també agradable, cosa que contrasta amb el menyspreu que el seu cosí, Farleigh, tracta sempre a Oliver. Fins i tot el majordom, sembla sentir-se superior a Oliver.

La història fa un gir inesperat després de la celebració de l’aniversari d’Oliver amb un desenllaç apoteòsic i magistral que no ha estat del gust de tothom. Ho culmina en una escena final brillant a ritme de Sophie Ellis-Bextor i el Murder on the Dancefloor. Perquè què millor que aquesta escenificació per demostrar la victòria.

Després de tot això us podeu preguntar a quin gènere respon Saltburn. La veritat que una mica de thriller, de drama i de comèdia negra. A Saltburn prima la forma en què ho presenta Fennell, però que el contingut ens manté atrapats a la pantalla per aquesta història divertida plena de personatges magnètics i absolutament hipnòtics. Saltburn ha esdevingut una pel·lícula tendra, seductora i violenta que construeix una sàtira molt ben feta i escrita.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a