Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i Homecoming. Esmail afronta la seva segona pel·lícula com a director després del debut l’any 2014 amb Comet. La novel·la es va convertir en un èxit de vendes l’any de la pandèmia. Sobre la pel·lícula, amb alguns matisos, m’ha encantat.

Leave the World Behind ens narra l’esclat d’un atac terrorista contra els Estats Units que arriba en forma de ciberatac. El punt de vista és el d’una família blanca de Brooklynn que lloga una casa als afores durant un cap de setmana per desconnectar de la rutina i l’atrafegament de la gran ciutat. L’atac els deixa sense connexió a internet, televisió i ràdio. Mentre això passa, els propietaris de la casa, el pare i una filla afroamericans rics, demanen a la família si es poden quedar a casa, ja que allà creuen que estaran més segurs que si no pas tornen a casa. Els uns desconfiaran dels altres, mentre el món s’ensorra i la por de les conseqüències de l’atac s’apodera d’ells.

Leave the World Behind es desenvolupa en molt pocs escenaris i pocs intèrprets i té un to que recorda a Shyamalan, especialment a The Happening. Molts dels temes que toca són un reflex de la societat actual com les teories de la conspiració, el conflicte racial, la lluita de classes amb el personatge de Roberts que no s’acabarà de creure que una família afroamericana pugui tenir aquesta casa tan luxosa, i una nena i dos adolescents que no entenen el món d’uns anys enrere, que és el món dels seus pares. La pel·lícula està plena de missatges deixats anar com aquell que no vol la cosa.

Dura 134 minuts, una mica més del necessari, tot i que no se m’ha fet gens llarga. Però sí que retallaria un moment concret de la pel·lícula, que em resulta bastant absurd, com és el del moment del personatge de Julia Roberts amb Mahershala Ali mentre xafardegen els vinils, i el d’Ethan Hawke i Myha’la en el jardí. Pel que fa a la resta, no l’he trobada lenta, al contrari, m’ha mantingut sempre interessat pel ventall de reaccions humanes que proporciona. Tampoc podreu evitar pensar qui de tots ells seríeu vosaltres de trobar-vos en aquesta situació.

Sobre el repartiment, tots ells estan bé, però qui destaca per sobre de tothom és Julia Roberts. L’escena del monòleg inicial en què acaba concloent que odia a la gent, és un dels millors moments. M’agradaria destacar l’escena de la platja, que sense explicar què passa, recorda molt a Tauró, fins i tot en la composició dels plànols de la direcció. També tenim alguns moments inquietants com el de la picada que pateix el fill gran i el malson que patirà després, sense saber si la picada n’ha estat la conseqüència.

Del cinema hem après que els animals sempre s’anticipen abans que els humans als cataclismes. Aquí també. El cinema utilitza la figura del cérvol com un avís que alguna cosa dolenta passarà. Aquí, el director actua de manera conscient i ho porta a l’extrem. Al llarg de la pel·lícula arribaran diferents elements diferents, sigui a través del so, a través de l’aire o els Teslas, que ens fan pensar que arriba la fi del món.

Sobre les teories de la conspiració, el personatge que personifica l’americà que construeix un búnquer en el soterrani de casa és Kevin Bacon. Que només començar la pel·lícula, a part d’una imatge que sembla acabat de sortir d’atacar el Capitoli, carrega una furgoneta d’una quantitat massiva de queviures.

La sèrie Friends és el fil conductor través del qual es vehicula la pel·lícula perquè tot comença aquí, amb la nena en el cotxe veient el darrer capítol de la sèrie quan es talla internet. Li serà impossible saber si Ross i Rachel acaben junts o no. Aquesta trama, que aparentment no té gens d’importància en té molta. Primer, per reflectir com s’ha convertit en una sèrie de culte i encara avui és descoberta per milers de joves i continua essent una de les sèries més vistes en les plataformes. Segon, com a metàfora del món en què vivim en què tot ho posem en el núvol i hem renunciat en el món físic, com veurem més endavant. I tercer, una àncora en la qual la nena té on aferrar-se al món normal, en lloc del futur apocalíptic que els espera. Un dels moments més divertits al voltant d’això és com la televisió pot ser una alternativa, no el mitjà principal per veure Friends i com la nena no coneix el terme “reposició”.

Leave the World Behind és un exercici de tensió i presagi de l’apocalipsi que encara no ha començat, però està punt de fer-ho. Una molt bona pel·lícula que deixa un grapat de preguntes sense resposta, tot i que la pel·lícula és més clarificadora que la novel·la. Rumaan Alam diu que hem de ser els espectadors que omplim els blancs i afirma que el que fa més por és la incertesa si la causa és un ciberatac, un acte de guerra, un desastre ambiental o un col·lapse. Malgrat que els finals del llibre i la pel·lícula no són exactament iguals, sí que són molt semblants. La trobareu a Netflix.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i