Dune: Part Dos

Denis Villeneuve tanca l’adaptació de la novel·la de Frank Herbert en una pel·lícula que no s’ha de valorar en solitari, sinó conjuntament amb la primera. El resultat, un film de ciència-ficció que serà referència amb els anys i malgrat les coses que es deixa pel camí de la novel·la, és la millor adaptació possible que no podia haver fet ningú més que Villeneuve, responsable d’altres meravelles dins el gènere com The Arrival o Blade Runner 2049.

Dune: Part Dos comença just on acabava la primera. A diferència del llibre tot passa l’endemà, no amb uns quants anys de separació. Ara, Paul Atreides i la seva mare, Lady Jessica viuen amb els Fremen. Junts intentaran aturar als Harkonen que exploten el planeta Arrakis, ric en espècie. Paul començarà el viatge espiritual que segons la profecia dels Fremen l’ha de convertir el messies de Dune. Ell rebutja aquesta idea per evitar la Guerra Santa en nom seu que ha vist en visions de futur.

Dune: Part Dos agradarà encara més als que ja els va agradar la primera. Els que no hi varen entrar, que no ho intentin i els que no han vist encara la primera, sobretot que la vegin abans de veure la segona. Si la primera era més una presentació de l’escenari, de personatges i del món, aquesta segona va més de cara a l’acció, tot i que no és pas un Star Wars, per entendre’ns.

Estem davant una experiència cinematogràfica immersiva de caràcter visual i sensorial. Una aventura intensa plena d’èpica i poesia. Aquesta experiència es veu reforçada, per una banda sonora extraordinària a càrrec de Hans Zimmer. Tot i que la part visual és on més excel·leix la pel·lícula, Villeneuve aconsegueix un equilibri perfecte de tots els elements cinematogràfics. Seria difícil destacar només un moment perquè n’hi ha molts, però un dels que més m’ha agradat és tota la seqüència en el planeta dels Harkonen i com juga amb el blanc i negre de manera narrativa. Una seqüència que ens porta directament a l’Alemanya nazi. També qualsevol escena amb els cucs és impressionant, però la que més la de l’atac final. Tremenda. I seguiria amb més escenes i no pararia.

La ciència-ficció, sobretot la dels seixanta, servia per parlar de temes presents posats en un context alienígena. Dune parla de feixisme, imperialisme, resistència i amor. L’únic problema que podria tenir la pel·lícula és la decisió de no tancar la història, que sí que tancava la novel·la, perquè es pensa en una nova pel·lícula que adapti “El messies de Dune”. Això fa que el final se senti sobtat i precipitat, que queda obert per dos fronts.

Pel que fa al repartiment, tots ells estan magnífics. Thimothée Chalamet és un excel·lent Paul Atreides que fa creïble la seva progressiva transformació, Rebecca Ferguson, com sempre genial, Zendaya també està molt bé, malgrat que la Chani de la pel·lícula difereix força de la del llibre i Javier Bardem, un dels meus favorits i la millor interpretació de la seva carrera, el qual dona un punt còmic a Stilgar que li ha anat molt bé. Entre les noves incorporacions destaco a Austin Butler, un actor que cada dia m’agrada més i que aquí està sensacional com el malvat i psicòpata Feyd-Rautha. També han estat unes molt bones incorporacions Christopher Walken, Léa Seydoux i Florence Pugh, mentre que continuen igual de bé que la primera, Josh Brolin, Stellan Skarsgård i Charlotte Rampling.

Dune: Part Dos ha posat el llistó molt alt aquest 2024 i és difícil pensar que hi haurà cap altra pel·lícula d’aquest altíssim nivell. Estem davant una pel·lícula que farà història i que juntament amb la seva predecessora serà recordada com una de les obres de ciència-ficció magnes de la història del cinema.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en l’especial que li hem dedicat aquesta setmana, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i