Pinotxo de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro no és un acabat d’arribar en l’animació. Ell ha estat un dels creadors de sèries com Trollhunters, Tales of Arcadia i ha fet alguna col·laboració molt puntual a Els Simpson. En tot cas, aquest Pinotxo és el seu projecte de vida. La pel·lícula que sempre ha volgut fer i que va començar a treballar-hi el 2008. Després d’anys sense trobar finançament, va arribar Netflix a finals del 2018. Fins ara no ha acabat la pel·lícula, de la qual Del Toro pot sentir-se molt orgullós. Per la seva tenacitat i per haver lluitat contra vent i marea perquè es fes en stop-motion i com ell tenir pensat, ha aconseguit fer la seva obra mestra.

La història pren elements directes de la novel·la de Carlo Collodi, elements comuns d’altres versions i un grapat de propis. Tot plegat la converteix en una visió nova molt pròpia de Guillermo del Toro. La pel·lícula arrenca amb la mort del fill de Geppetto, una víctima col·lateral d’un atac durant la Primera Guerra Mundial. Després d’un període de dol, tristor i convertit en un borratxo, Geppetto fabricarà un ninot de fusta a partir de l’arbre del cantó de la tomba del seu fill. Una fada, colpida per la pena de Geppetto, decideix atorgar vida al ninot de fusta.

Varis seran els elements coneguts, com tota la part del circ i la de la balena al final, que readapta el relat, però n’hi ha moltíssims de nous. Per començar, el missatge. Si el conte de Collodi no amagava que la lliçó era que els nens havien de creure als pares, la proposta de Del Toro va més pel camí de l’autodescobriment i que sigui el mateix personatge que decideixi què és allò que incorpora i què no, de les lliçons dels adults. Però la part més nova que sorprendrà més és l’ambientació, que toca tant el període de finals de la I Guerra Mundial com el principi de la Segona. El govern feixista italià de Mussolini pretendrà utilitzar a Pinotxo com arma per l’exèrcit després que el circ l’hagi obligat a fer propaganda feixista. El moment de la representació de titelles davant del dictador és meravellós. El feixisme hi és de rerefons des del principi i el veurem créixer a mesura que passen els anys.

Pinotxo també té una part de musical, però tampoc són tants moments i estan molt ben integrats. De fet, a través del personatge de Sebastià J. Grill, fa un exercici de metacinema sobre que les pel·lícules hagin d’incorporar temes musicals, amb una bona dosi de sàtira. Per cert, la magnífica música ha anat a càrrec d’Alexandre Desplant.

Si ja la història i la narrativa de la pel·lícula és una meravella, que s’hagi fet en stop-motion la converteix en una pel·lícula perfecta. En un moment que tots plegats estem una mica saturats del digital, aquesta proposta entra amb una frescor i una força espaterrants. Visualment és prodigiosa, una absoluta meravella. Les textures de Pinotxo com un titella inacabat són excel·lents, que fa que es mogui conscientment de manera imperfecta, per no parlar de la creació d’escenaris. Un gust a la vista en una de les millors pel·lícules en stop-motion mai fetes. Tota la part de la mort de Carlo i com s’anima a Geppetto per poder transmetre la seva tristesa i que ens arribi, és espectacular.

Aquí hi trobarem temes més crus del que estem acostumats en animació. Però això no la converteix en una pel·lícula que no es pugui veure en família, sempre dependrà de la maduresa de cada nen i nena. El bo és que Del Toro no vol rebaixar res i tractar de menys a la mainada que la pugui veure. La fada de la pel·lícula està portada al to i a la imaginària visual que coneixem de Del Toro. Del Toro porta la història al seu terreny, moltes vegades al terror. Impossible no pensar en Frankenstein quan Geppetto crea a Pinotxo.

Del Toro no ho ha fet sol, l’ha dirigit conjuntament amb Mark Gustafson que ha liderat a una quarantena d’animadors que han donat vida a aquests titelles fets de plàstic i silicona. També podem parlar de la tècnica aplicada en la fotografia que sembla rodada amb llum natural.

Pinotxo de Guillermo del Toro parla de la relació de pares i fills, de les expectatives dels uns i dels altres i les seves imperfeccions. Sobre com fer front a la mort, però també amb moments lluminosos i divertits. Pinotxo no és només una de les millors pel·lícules d’animació de 2022, és una de les millors pel·lícules de 2022.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7