Oxygen

Sempre he sigut molt fan d’Alejandre Aja d’ençà que el vaig descobrir en un Festival de Sitges. Va ser el 2003 amb Alta tensión. Des d’aleshores, he parat atenció a cada projecte en què ha estat involucrat el director francès, com el remake de Las colinas tienen ojos, la divertidíssima Piraña 3D, la infravalorada Horns, la genial proposta de desastres meteorològics amb cocodril, Crawl, i fins i tot els seus meravellosos experiments en 360 graus de contes de terror a la vora del foc, com les dues parts de Campfire Creepers.

Ara per Netflix ha estrenat Oxygen, una pel·lícula de ciència-ficció que amb la seva habilitat per la tensió i una barreja d’idees de la ciència-ficció, aconsegueix esquivar els problemes d’una producció de baix pressupost amb molta imaginació. Certament el pressupost es nota quan ha de fer servir efectes especials, que com acostumen en les produccions Netflix, no llueixen gens, però Aja fa que ens n’oblidem aportant una solidesa narrativa de ritme i una gran Mélanie Laurent.

La pel·lícula ens presenta a una dona que desperta en una unitat mèdica futurista, de la qual no en pot sortir. Ella, igual que l’espectador, no recorda la seva identitat, ni els motius pels quals està allí atrapada. Ho descobrirem junts a mesura que passin els minuts, a través d’una sèrie de girs de guió que ens aniran sorprenent. El temps corre perquè la càpsula té oxigen limitat.

Tot i que el concepte general de la trama barreja conceptes d’altres pel·lícules com Buried i Moon, la jugada li surt bé a Aja. Potser li sobra una mica de metratge, ja que la pel·lícula hagués agraït una durada justa d’hora i mitja. No obstant això, la història et té enganxat perquè posa a l’espectador al mateix nivell que el personatge que interpreta Mélanie Laurent, que per cert està estupenda.

Darrerament destaco que quan veig alguna estrena bona de pel·lícula de Netflix, no és produïda per la plataforma, sinó perquè l’ha comprat a una altra companyia, sigui Sony o Paramount. Però aquesta és producció pròpia de Netflix, i la millor pel·lícula que ha estrenat en molt de temps.

Oxygen és una proposta en què el director manté la tensió al llarg de metratge, l’actriu ens ajuda a emocionar-nos i a patir per ella, mentre la càmera explora diferents angles en què mostrar l’acció en un espai tan reduït. Veieu-la.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i