Viuda Negra (Black Widow)

Després d’una sequera d’un parell de pel·lícules de Marvel Studios per culpa de la pandèmia, arriba Viuda Negra. El començament de la fase 4 no és tant el principi d’una nova etapa com tancar un deute pendent de les fases anteriors, que era una pel·lícula en solitari de la Vídua Negra.

Situada entre Capitán América: Civil War i Vengadores: Infinity War, acompanyem a Natasha Romanoff durant el seu temps a la clandestinitat. Però abans de retrobar-se amb els seus companys, que ara estan fora de la llei, haurà de resoldre un tema del seu passat, la Sala Roja i la seva falsa família. És curiosa la tria d’aquesta època per ambientar la pel·lícula. En podien haver triat diverses, com l’entrenament de Natasha a la Sala Roja, com va fitxar per SHIELD o l’origen de la seva amistat amb Ojo de Halcón. Això no és el que ens explicarà aquesta preqüela.

Viuda Negra comença com un capítol de The Americans. Una falsa família de la mare Rússia que viu en un barri residencial dels Estats Units, que es fan passar per nord-americans perquè els pares puguin fer missions d’incògnit pel seu govern. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula que ràpidament connectarà aquest passat amb el seu present.

Viuda Negra no revoluciona l’univers Marvel, tampoc ho pretén. Vol ser un capítol més en aquesta història que no trencarà res. Es conforma a ser una pel·lícula extremadament entretinguda i ben feta, que no és poc. Porta el cinema d’espionatge actual a l’univers Marvel i pren de model als clàssics de James Bond, la saga Bourne i òbviament a Tom Cruise i el seu Misión imposible.

Cadascuna de les grans escenes d’acció de la pel·lícula fa un homenatge a cadascuna de les sagues que esmentava abans. D’entre totes elles la que més m’agrada és la de la presó perquè combina molt bé aventura, coreografies d’acció, humor i efectes digitals. Tot i que no és tan espectacular com la del final, crec que l’última és més convencional i que tota la part de l’últim terç és més de manual, mentre que aquesta part central és la que millor funciona i també és més original.

Pel que fa als intèrprets, comencem per Scarlett Johansson qui coneix a Natasha a la perfecció, el personatge és seu. Si no la tornem a veure, la trobarem molt a faltar. Encara no veig clara aquesta estratègia de Marvel de prescindir de Robert Downey Jr., Chris Evans i Scarlett Johansson. Johansson es troba molt còmode com a Viuda Negra i això es nota. També tenim a Florence Pugh com a Yelena Belova, la “germana”. M’ha agradat que la relació que ha construït la pel·lícula hagi estat la d’amistat i companyonia. Pugh és molt bona actriu i fa una Vídua molt diferent de la de Johansson, amb la seva pròpia personalitat. M’ha deixat amb ganes de veure més de Yelena. Pel que veiem en l’escena postcrèdits, serà ben aviat. David Harbour és Alexei, el “pare”. El gir còmic del personatge m’ha agradat i a mi m’ha funcionat molt bé. Més enllà de ser un recurs còmic, el personatge és seriós quan toca. Harbour és un actoràs i aquí ho demostra un cop més. Rachel Weisz és Melina, la “mare”. Tros d’actriu que sap mostrar-nos les diferències i les semblances que té al principi i quan la trobem més endavant. A més, fa creïble la sorpresa que ens mostra en el darrer terç.

Sobre els dolents, d’entrada tenim a Taskmaster, un dolent bastant poc interessant en els còmics que aquí canvien completament per donar-li més entitat. A mi no m’ha molestat, però tampoc és un dolent que m’hagi enxirinat. No diré res més perquè això és una crítica sense espòilers. El dolent dolent és Dreykov, director de la Sala Roja, personatge que és l’encarnació de la misògina, i en què recau part del missatge feminista de la pel·lícula.

Viuda Negra és una pel·lícula molt entretinguda, amb una molt bona química entre Scarlett Johansson i Florence Pugh. Té les connexions justes amb l’univers Marvel, però obre un nou escenari del qual en pot estirar un munt de fils. Marvel ha tornat i això ja és motiu suficient d’alegria.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Dune

Dune va ser publicada el 1965 i escrita per Frank Herbert. Considerada una de les millors novel·les de ciència-ficció de tots els temps, va tenir

Malignant (Maligno)

Fa un temps, James Wan va cedir el comandament de la saga Insidious perquè volia fer alguna cosa diferent. Wan va entrar en blockbuster d’acció

Free Guy

Shawn Levy, director de la trilogia Noche en el museo entre moltes altres comèdies i que ha passat els últims anys dirigint alguns dels capítols