Oppenheimer

Christopher Nolan és un director que té la capacitat, pels motius que sigui, de dividir a l’espectador. Estimat i odiat a parts iguals. Més enllà de fílies i fòbies, és innegable que forma part de la curta llista realitzadors actuals que millor domina les eines de direcció.

Després del desastre de Tenet, que només va convèncer als molt seus, ens ofereix una història més clàssica, ja que es tracta d’un biopic narrat com si fos un thriller. Es tracta de la història d’Oppenheimer, el considerat pare de la bomba atòmica. El resultat ha estat una de les millors pel·lícules d’aquest any i ben bé podria ser considerada la millor pel·lícula de Nolan.

Oppenheimer està narrada de manera no lineal en tres moments diferents moments del temps. El primer comença quan treballava en un laboratori a Cambridge, continua amb la seva arribada a Göttingen i culmina a Califòrnia, en què dirigirà el Projecte Manhattan en què construirà la bomba atòmica. La segona part està formada per les diferents declaracions de l’audiència que ha de decidir sobre la seva credencial de seguretat. La tercera i última, el paper de Lewis Strauss, en especial la confirmació del Senat sobre la nominació de Strauss com a secretari de Comerç. Els diferents moments estan integrats i muntats de manera magistral perquè narrativament funcioni i mai et perdis. Sense cap dubte, un muntatge espectacular.

En aquesta ocasió Nolan ha volgut prescindir d’efectes digitals i només ha treballat amb efectes pràctics per reproduir els efectes de la bomba Trinity, així com la resta d’efectes visuals. És cert que en prescindir del digital, no és aquell Nolan d’imatges tan espectaculars, però els efectes, en la seva senzillesa funcionen narrativament.

La pel·lícula posa en primer terme el debat moral i el sentiment de culpa d’Oppenheimer. Nolan juga de manera que descol·loca al principi amb les seqüències en color i en blanc i negre que res tenen a veure amb el temps, si no amb el punt de vista d’Oppenheimer i el de la resta de personatges.

Nolan ha escrit un guió fantàstic del qual només li podem retreure el de sempre, la fredor en la relació dels personatges, però com aquí no és el tema principal, queda bastant dissimulat. Per altra banda, el retrat que fa dels personatges femenins, tant el de la seva amant i científica, Jean Tatlock, com el de la seva esposa, Kitty, estan molt desdibuixats i algunes situacions semblen forçades. Per altra banda. els diàlegs són brillants i recorden als d’Aaron Sorkin, ja que aquí tampoc paren de parlar i parlar sobre ciència, política i ètica.

També recull la capacitat de la humanitat d’enfonsar en la misèria els seus herois, per un cop els han destruït, redimir-los. La història està plena de casos així. De fet, parla bastant malament d’alguns humans. Hi ha converses esfereïdores, com la conversa entre Oppenheimer i el president Truman o la reunió sobre quines serien les ciutats més indicades per llençar la bomba. També els diferents debats sobre la capacitat destructiva de la humanitat i de la defensa de la creença de fabricar la bomba com a eina per acabar amb totes les guerres. Aquí Oppenheimer es va equivocar.

El repartiment és de luxe. La pel·lícula és un catàleg de cares conegudes de Hollywood en què destaca per sobre de tothom el protagonista, Cillian Murphy, absolutament magistral i capaç de transmetre totes les emocions possibles. Cal reconèixer la capacitat de Nolan d’ajuntar un “dream team” d’actors i actrius de Hollywood que han rebaixat substancialment el seu sou per participar en aquesta pel·lícula com Emily Blunt, Matt Damon, Robert Downey Jr. i Florence Pugh.

Oppenheimer dura tres hores i he de dir que no ho sembla. Sí que un cop mostra Trinity, ens queda mitja hora per acabar i es fa més feixuga, ja que es podia haver resumit en molt menys el que veiem aquí i la pel·lícula funcionaria encara millor.

Oppenheimer és una pel·lícula que és pur cinema. Profunda i que deixa un pòsit que costa desconnectar. Tampoc podem evitar de fer les nostres pròpies reflexions sobre els terrors que la humanitat és capaç d’engendrar. Oppenheimer és una pel·lícula fascinant i un dels grans títols de l’any, plena de temes riquíssims que ens indueixen a la reflexió. Imprescindible.

No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el pòdcast, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

How to Have Sex

Molly Manning Walker és una directora de fotografia que debuta en la direcció amb How to Have Sex, un drama britànic adolescent, que es va

Coup de chance

Pel·lícula que ha estat anunciada com a la darrera que podria fer el director novaiorquès. De fet, ha trigat tres anys des de la darrera

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.