Meg 2: The Trench

Tot i que la presència en la direcció de Ben Wheatley, responsable de Turistas o marcianades com A Field in England, High-Rise o In the Earth, podia presagiar una cosa diferent i més d’autor, en aquest monstre cinematogràfic que ve de la Xina que és Megalodón 2: La fosa, Wheatley només ha passat per caixa per fer una pel·lícula clònica del que va ser la primera. De fet, em podria estalviar d’escriure res i copiar el mateix text que vaig escriure l’estiu del 2018 sobre aquesta pel·lícula.

Les circumstàncies del cinema han canviat radicalment des del 2018 a avui, amb una pandèmia pel mig, la crisi de públic en les sales i les pèrdues econòmiques de les plataformes, que ha conduït en una vaga d’actors i actrius i guionistes històrica i que no deixa clar quin serà l’escenari de futur en què ens mourem. La Xina ja no és el salvavides de les grans produccions. La indústria de Hollywood ha de sobreviure sense la Xina i canviar el model econòmic que ja no fa rendibles títols que abans de 2020 ho haguessin estat.

Enmig d’aquest paradigma ens arriba Megalodón 2: La fosa, una coproducció entre els Estats Units i la Xina, pensada per a petar la taquilla dels dos països amb elements perquè tant el públic occidental com l’oriental se la senti seva. En resum, més una operació de màrqueting que no pas una pel·lícula.

Megalodón 2: La fosa no deixa de ser un Sharknado amb pretensions i amb molts diners, però l’argument i el talent del repartiment que acompanya a Jason Statham, que està pensant en el seu compte corrent tota l’estona, és bastant terrible.

El mateix problema que li passava a la primera ens el trobem aquí. Uns primers 80 minuts avorrits rodats sense ritme, ni tensió. No oblidem que hem vingut a veure una pel·lícula d’un tauró prehistòric que es menja banyistes. El to tampoc encaixa, ja que es pren molt seriosament a ella mateixa i és ridícul. La mitja hora final és quan la pel·lícula pren consciència del que és i ofereix al públic allò pel qual ha pagat entrada. Un festival de gore de taurons sembrant el terror a l’aigua i fora d’ella, en un ressort ple de gent que mereix ser devorada. La seriositat desapareix per donar lloc a la comèdia negra absurda, en un canvi de to radical que sembla que els personatges no siguin els mateixos, ni tampoc la pel·lícula.

Com a conclusió final, la mateixa que vaig arribar en la primera. El que demana i que podria funcionar com a sèrie B, no funciona com a producció de gran pressupost que vol divertir, que en voler ser més que una sèrie B, arribes al minut 80 esgotat i avorrit. El que demanava el títol era la bogeria que només ens regala al final, ja que com més seriosa és menys interessant i pitjor ho fan des del director fins a l’apuntador. El problema és que quan arriba el que volies veure, puguis estar esgotat i el sentiment de decepció ja no te’l treu ningú.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i