Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The Martian. El guió ha anat a càrrec del seu col·laborador David Scarpa, qui ha escrit també el guió de Gladiator 2, que Scott actualment en postproducció.

La pel·lícula aborda un període històric molt extens. Des del 1793, en plena Revolució Francesa, fins al 1821, amb la mort de Napoleó a l’illa de Santa Helena. Un període molt ampli per una pel·lícula de dues hores i mitja. Aquest és precisament un dels problemes de Napoleó, que se sent atropellada. Però és que a part, està mal explicada. Li falta lligam i context. La situació de Napoleó és molt canviant i obvia tot el context, cosa que la fa gens entenedora. Els personatges apareixen i desapareixen sense cap explicació, com passa amb el germà i la mare. De cop surten sense més ni més en una escena o diàleg, sense que coneixem res sobre la relació entre ells, ni que se’ns hagin presentat. De la mateixa manera que apareixen, desapareixen, i així tota l’estona. Podem pensar que com hem vist una versió retallada, ja que la sencera que només podrem veure a Apple TV+ durarà poc més de quatre hores, les respostes es trobin en el metratge que falta. Ja veurem què conté i què no i si aquests problemes se solucionen en aquesta versió. El mateix Scott ha dit que l’hora i mitja que no hem vist narra la història de Josefina. En cas de ser així, la pel·lícula continuarà tenint els mateixos problemes.

Malgrat els atacs d’historiadors per imprecisions històriques, això no representa cap problema perquè la pel·lícula no funcioni com hauria de fer-ho. La història està al servei de l’espectacle cinematogràfic i si fa falta que Napoleó tiri canonades a les piràmides, doncs es fa. La veracitat és el de menys. Ridley Scott, que ja està tornada de tot, no li importa replicar i dir que el que anys enrere s’hagués callat.

La part interpretativa és força discutible. Joaquin Phoenix fa una actuació molt estranya, plena de maniqueismes i una aproximació infantil. A vegades sembla incontrolat, sobretot en les escenes íntimes amb Josefina, que són molt fetitxistes. De fet, Ridley Scott l’ha deixat fer i improvisar. L’escena de Napoleó sota la taula mentre esmorza amb Josefina, va ser pura improvisació de Phoenix. Els motius que han portat Scott a escollir a Phoenix en el paper principal, van ser que ja havia treballat amb ell a Gladiator i que va quedar impressionat per la seva interpretació a Joker. Això explicaria el perquè dels comportaments estranys de l’actor durant la pel·lícula, que s’aproximen més a un personatge sorgit d’un còmic que no pas a un d’històric. Vanessa Kirby interpreta a Josefina, però la seva funció a la pel·lícula es redueix al domini a través del sexe sobre l’home més poderós del món. Al final tot és una lluita de poder en què ella el sotmet sempre amb el sexe, amb uns jocs entre ells, extravagants.

Ridley Scott ha pretès ridiculitzar a Napoleó i serveixi com a exemple quan ha assolit la victòria més gran de la seva vida, s’assegui en un tron cobert de merda d’ocell. Una peça més en l’engranatge de convertir-lo en un perdedor, que fa repetidament. Només en els moments que ha d’aplicar la tàctica militar deixa de ser una broma.

L’aspecte més destacat de la pel·lícula és la filmació i posada en escena de les batalles. En veiem un total de sis; el setge de Toulon, la batalla de les Piràmides, la batalla d’Austerlitz, la campanya a Rússia, la batalla de Borodino i la derrota a Waterloo. Totes elles són espectaculars. Visualment, són un prodigi, però sí que és cert que en són moltes i curtes. No tenim una batalla llarga com les d’El Senyor dels Anells o Braveheart. Això sí, cada batalla està impregnada amb una èpica desbordant. Scott ha rodat les batalles amb temps rècord perquè va utilitzar de forma simultània, onze càmeres, fent servir el màxim de recursos en el mínim temps. Per això ha pogut completar el rodatge d’una pel·lícula tan complexa com aquesta en només 62 dies.

Malgrat que la pel·lícula no m’ha acabat de convèncer, mai m’he avorrit, és molt entretinguda perquè no paren de passar coses i les dues hores mitja s’han passat volant. Fins i tot, en alguns moments és divertida, en el mode comèdia, però això últim no sé si acaba de ser bo.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i