May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i Wonderstruck, però Lejos del cielo i Carol són els seus títols més destacats. En aquestes dues, Haynes fa un exercici estètic i narratiu com si fos una pel·lícula de l’època en què estan ambientades. Una cosa semblant fa a May December, que pel tipus d’història, juga amb la narrativa i estètica de telefilm, per la imatge boirosa que impregna la fotografia.

May December ens narra la història d’Elizabeth, una actriu que passarà una temporada amb Gracie perquè la interpretarà en la seva pròxima pel·lícula. Aquesta pel·lícula explicarà la història de Gracie, una dona casada que es va enamorar de Joe, un company de classe del seu fill, que només tenia tretze anys. Un cas que va escandalitzar el país. Actualment, Joe i Gracie estan junts i tenen tres fills adolescents. En el temps que passaran juntes, Elizabeth intentarà ficar-se dins de la ment d’una hermètica Gracie. Durant aquest període, la dinàmica de la família es veurà afectada i es reobriran ferides del passat. No oblidem que el matrimoni dels protagonistes és fruit d’una relació abusiva.

Més enllà del treball d’estil de Haynes, la pel·lícula destaca per la magnífica interpretació de les seves dues actrius protagonistes, Natalie Portman i Julianne Moore. El joc de miralls de les dues actrius té un punt lynchià, sense res de la trama hi tingui a veure. Portman és l’actriu i des del principi tens la sensació que traspassa la professionalitat i tot sembla més una qüestió morbosa. Sobretot som conscients d’això quan visita el magatzem de la botiga d’animals de companyia. Però la investigació d’Elizabeth per construir el personatge i trobar els motius que la van portar fer el que va fer, la portaran a conèixer el primer marit de Gracie i els fills que van tenir, inclòs el que era amic de Joe. Mentre Gracie, se’ns presenta una mica neuròtica, sembla un personatge prou transparent, mentre que Elisabeth es mostra sempre segura i només la veiem com a actriu, posant-se des del primer moment en la pell de Gracie. Li copia la manera de moure’s i parlar. Més endavant veurem que cap de les dues és com ens imaginàvem al principi i ja no saps qui intenta manipular a qui.

Joe és interpretat per Charles Melton. Sota l’aparent felicitat, aviat descobrirem el drama que viu sempre de portes endins. Elizabeth sap com tractar a cada membre de la família, especialment a Joe, per treure-li el que busca i que no pot obtenir amb paraules. L’escena de Joe en la teulada de casa parlant amb el seu fill que marxarà de casa per anar a la universitat és devastadora i en aquell moment som conscients del drama i del futur que li espera. Gracie tracta a Joe com un més dels seus fills, quan és la seva parella i una persona adulta. Joe no va tenir adolescència i només l’ha coneguda a través de les vivències dels seus fills. Són uns anys que li van robar i el van portar a créixer quan no tocava. La situació de la parella és més complexa del que podíem pensar i no tindrem la fotografia de tot fins al final. De Portman i Moore ja sabíem que estaríen magnífiques com estan, però Melton ha estat una sorpresa molt agradable, perquè res del que li havíem vist fins ara ens podia fer pensar que estaria tan bé en un paper com aquest.

La música juga un paper important. Ha anat a càrrec de Marcelo Zarvos que utilitza les notes musicals de Michel Legrand de la pel·lícula El mensajero de 1971, amb la qual May December té punts argumentals en comú.

May December és una pel·lícula en la qual Haynes construeix un melodrama sobre l’abús del poder i el sensacionalisme romàntic. Un joc entre dues dones que fins al final no tens clar quina juga amb quina. No agradarà a tothom, però les bones interpretacions, un guió amb una fantàstica construcció de personatges i un final inquietant, la converteixen en un dels títols destacats de la filmografia de Haynes.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The