Mazinger Z Infinity

Versió cinematogràfica de Mazinger Z, creat per Go Nagai l’any 1972 i nascut a la revista Shonen Jump. La pel·lícula és una continuació en tota regla de la sèrie d’anime Mazinger Z (1972-1974) i de les seves seqüeles: Gran Mazinger (1974-1975), UFO Robo Grendizer (1975-1977), Mazinkaiser (2001-2002) i Mazinkaizer SKL (2011). El personatge també ha comptat amb el seu propi reboot a la sèrie Mazinger Edition Z: The Impact! (2009).

Mazinger Z Infinity recupera els personatges de la sèrie original dels anys 70. Se suposa que han passat 10 anys des de Koji Kabuto, el pilot de Mazinger Z, i els seus amics d’Investigacions Fotòniques derrotessin al doctor Inferno i tornessin la pau al món. Ara, Koji ja no és pilot, és científic. En unes excavacions en el mont Fuji, descobreix l’Infinity, un artefacte gegant. El futur de la humanitat tornarà a estar en les mans de Koji que es veurà obligat a tornar al camp de batalla amb el Mazinger Z qua reaparegui el doctor Inferno.

La pel·lícula apel·la a la nostàlgia i es fa imprescindible per a qualsevol seguidor de la saga. Qui escriu aquesta crítica, encara no havia nascut quan es va emetre la sèrie. Confesso que mai n’he vist un capítol sencer, tot i que sí que vaig arribar a tenir una joguina de Mazinger. Per això, la pel·lícula m’ha deixat fred. Mazinger Z Infinity ho posa molt difícil a aquells que s’acostin al personatge per primera vegada. La pel·lícula no presenta els personatges, i parteix de la base que coneixes qui són i el seu passat. Bàsicament es tracta d’un producte pensat per fans i nostàlgics.

Visualment la pel·lícula és molt atractiva, però narrativament no funciona. No només no et presenta els personatges, sinó que l’argument està explicat de manera molt caòtica. A la mínima s’omple d’explosions i batalles com una pel·lícula dels Transformers, per fer-te oblidar que el guió és la part menys treballada.

El seu objectiu és satisfer als fans de tota la vida. Aquest s’ha assolit, però crec que renunciar a guanyar-se nou públic, que pugui fer créixer la saga, no és una bona idea. La pel·lícula ha deixat escapar una oportunitat per fer nous fans. Desaprofitar-la amb els mitjans de l’animació actuals és un error. Tot i així, m’ha agradat la posada al dia visual de la pel·lícula, que al mateix temps respecte l’estil d’animació de l’anime dels 70. Una barreja entre animació retro i noves tecnologies molt atractiva.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Final Destination: Bloodlines

Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt