Lee Cronin s’ha convertit en un dels noms més interessants del terror contemporani. Després de donar-se a conèixer amb The Hole in the Ground, en què ja demostrava una habilitat especial per convertir els traumes familiars en malsons sobrenaturals, i de consolidar-se amb Evil Dead Rise, el director irlandès afronta ara el repte de reinventar un dels monstres més clàssics del cinema. I el més sorprenent és que ho aconsegueix. Lee Cronin’s The Mummy no s’assembla a cap altra pel·lícula de mòmies que hàgim vist fins ara.
Cronin defuig completament la imatge tradicional del faraó maleït, els sarcòfags daurats i les piràmides. La seva gran troballa és convertir en mòmia una nena de vuit anys, filla d’un periodista que simplement era al lloc equivocat en el moment equivocat. Aquesta decisió canvia completament les regles del joc. El terror ja no neix d’una figura històrica poderosa, sinó de la perversió d’un ésser estimat. És una idea tan senzilla com efectiva, i aporta una originalitat molt necessària a un subgènere que semblava completament esgotat.
Ara bé, qui esperi una història de terror clàssica pot endur-se una sorpresa. La pel·lícula comença amb un aire molt proper a L’exorcista, continua derivant cap a un drama familiar que recorda inevitablement Bring Her Back i acaba abraçant sense complexos el caos sanguinolent d’Evil Dead. Aquesta evolució és tan marcada que gairebé sembla que estiguem veient tres pel·lícules diferents. El problema és que els canvis de registre no conviuen, sinó que se succeeixen. Quan acaba el drama comença la comèdia negra; quan aquesta s’esgota, entra el festival gore. Aquesta estructura pot desconcertar part del públic, perquè Cronin no busca un equilibri tonal sinó anar canviant constantment de marxa.
Les semblances amb Bring Her Back són impossibles d’ignorar. Les dues històries parteixen d’una maledicció i d’un ritual enregistrat en VHS i recitat en una llengua estrangera. En tots dos casos els nens ocupen el centre del relat i comparteixen aquesta voluntat de generar incomoditat més que no pas espantar. Fins i tot hi ha una escena relacionada amb les dents d’una nena que inevitablement remet a la del nen de Bring Her Back.
De fet, Cronin sembla sentir-se més còmode provocant fàstic que no pas construint terror atmosfèric. La pel·lícula funciona especialment bé quan aposta per imatges desagradables, transformacions grotesques i moments que fan arrufar el nas mentre, paradoxalment, també provoquen alguna rialla nerviosa. Aquí reapareix el director d’Evil Dead Rise, especialista a convertir la violència extrema en un espectacle tan repugnant com divertit. També hi ajuda un sentit de l’humor negre molt marcat, ple de petits detalls com les referències a Scooby-Doo o el pòster de Critters, que deixen clar l’amor de Cronin pel cinema fantàstic dels anys vuitanta.
Hi ha escenes que difícilment s’obliden, especialment la de les dents postisses. Més enllà del seu impacte visual.
No tot funciona igual de bé. El principal problema és una trama excessivament senzilla, que no acaba de sostenir les dues hores i deu minuts de metratge. Amb una durada més curta, el ritme hauria estat molt més efectiu. Hi ha estones on la història dona voltes sobre les mateixes idees, i algunes decisions dels personatges resulten difícils de justificar. Costa entendre que una família trigui tant a buscar ajuda mèdica davant una situació absolutament insostenible. És un recurs habitual del gènere.
The Mummy no arriba a la sofisticació narrativa ni a la potència terrorífica d’obres recents com Weapons, que juga en una altra lliga tant pel que fa al guió com a la construcció del suspens, però continua sent una proposta molt personal i sorprenent.
Sense ser la gran pel·lícula de terror de l’any, Lee Cronin’s The Mummy demostra que encara és possible trobar idees noves dins dels monstres clàssics. És irregular, massa llarga i tonalment arriscada, però també és imaginativa, desagradablement divertida i capaç de deixar estampes que costarà esborrar de la memòria. I això, en el terror actual, ja és molt més del que ofereixen moltes produccions.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
