A vegades tenim la sensació que tots els animes són molt bons. De fet, costa molt llegir males crítiques d’un anime en el nostre país. De Maquia, una historia de amor inmortal n’he llegit crítiques molt bones, cosa que ja dic d’entrada que no entenc per què clarament se li han de perdonar moltes coses per dir que és una bona pel·lícula.

Maquia ens narra la relació entre una noia anomenada Maquia que té el do de no envellir, i un nadó humà del qual decidit fer-se càrrec. La pel·lícula comprèn un centenar d’anys i se sustenta en el conflicte entre uns éssers màgics que viuen apartats del món que seran envaïts per uns humans gelosos que busquen brega i el secret de la immortalitat.

A Maquia costa entrar-hi perquè aquest món màgic no està prou ben explicat i la pel·lícula erra narrativament. De fet, davant els problemes de guió de la pel·lícula, els tapa amb una tècnica d’animació que és impressionant a la vista.

La història es passa d’ensucrada i carrinclona i el final és agònic perquè sembla que no acaba mai. De fet, aquest és un problema de moltes pel·lícules orientals, que allarguen eternament el seu final, en aquesta ocasió perquè vol veure a l’espectador en un pou de llàgrimes. El problema és que es veu el llautó i es nota molt que busca desesperadament que ens volen fer plorar.

No vull dir amb tot això que sigui una mala pel·lícula, però tampoc és bona. En tot cas és un anime correcte, però excessivament llarg i molt inferior a d’altres similars.