Maquia, una historia de amor inmortal

A vegades tenim la sensació que tots els animes són molt bons. De fet, costa molt llegir males crítiques d’un anime en el nostre país. De Maquia, una historia de amor inmortal n’he llegit crítiques molt bones, cosa que ja dic d’entrada que no entenc per què clarament se li han de perdonar moltes coses per dir que és una bona pel·lícula.

Maquia ens narra la relació entre una noia anomenada Maquia que té el do de no envellir, i un nadó humà del qual decidit fer-se càrrec. La pel·lícula comprèn un centenar d’anys i se sustenta en el conflicte entre uns éssers màgics que viuen apartats del món que seran envaïts per uns humans gelosos que busquen brega i el secret de la immortalitat.

Maquia costa entrar-hi perquè aquest món màgic no està prou ben explicat i la pel·lícula erra narrativament. De fet, davant els problemes de guió de la pel·lícula, els tapa amb una tècnica d’animació que és impressionant a la vista.

La història es passa d’ensucrada i carrinclona i el final és agònic perquè sembla que no acaba mai. De fet, aquest és un problema de moltes pel·lícules orientals, que allarguen eternament el seu final, en aquesta ocasió perquè vol veure a l’espectador en un pou de llàgrimes. El problema és que es veu el llautó i es nota molt que busca desesperadament que ens volen fer plorar.

No vull dir amb tot això que sigui una mala pel·lícula, però tampoc és bona. En tot cas és un anime correcte, però excessivament llarg i molt inferior a d’altres similars.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i