Maps to the stars

David Cronenberg torna a posar-se darrera la càmera després de la fallida Cosmópolis, en la qual va demostrar una línia descendent en la seva trajectòria que certifica Maps to the stars, adaptació d’un text de Bruce Wagner, escriptor que ha basat la seva carrera en fer un retrat corrosiu de la indústria del cinema.

Agatha (Mia Wasikowska) és una jove que arriba a L.A. per fer-se una carrera com actriu, però Agatha no és una adolescent normal, ja que té unes greus cremades que li han canviat la vida. La guiarà per la ciutat un jove xofer de limusines (Robert Pattinson). Mentre, l’actriu Havana Segrand (Julianne Moore) ha de pair el fet que una actriu més jove hagi aconseguit el paper que més desitjava, el de protagonista del remakede la pel·lícula més reconeguda de la seva mare. Les vides d’Aghata i Havana es creuaran en un joc pervers que exposarà el cantó més tèrbol i malaltís de Hollywood.

Sense arribar a ser tant dolenta com Cosmopólis, Maps to the stars és un retrat fàcil de la societat de Hollywood digne d’algú que ho veu des de fora, i que no és propi d’un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de la indústria. Li hem d’agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. Costa creure que el realitzador que ha perpetrat això sigui el mateix de ha dirigit pel·lícules excel·lents com La mosca, Una història de violència o La zona morta, només per dir-ne unes poques.

La única cosa per la que val la pena aguantar fins al final és veure incommensurable interpretació de Julianne Moore. El seu personatge està en la línia de la resta, uns éssers menyspreables, rates humanes que no desperten cap simpatia. Cronenberg s’obstina una vegada més a treballar amb Robert Pattinson obviant que la interpretació no està feta per ell.

El pitjor defecte de Maps to the stars és aquest guió previsible que toca tots els tòpics de la brutícia de les celebrities de Hollywood.  No ajuda el fet de comptar amb una sèrie de protagonistes amb els que resulta impossible empatitzar, i pels que ens acaba essent igual si viuen o moren. La fredor dels personatges s’encomana a la pel·lícula i també al públic.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Final Destination: Bloodlines

Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt