Maps to the stars

David Cronenberg torna a posar-se darrera la càmera després de la fallida Cosmópolis, en la qual va demostrar una línia descendent en la seva trajectòria que certifica Maps to the stars, adaptació d’un text de Bruce Wagner, escriptor que ha basat la seva carrera en fer un retrat corrosiu de la indústria del cinema.

Agatha (Mia Wasikowska) és una jove que arriba a L.A. per fer-se una carrera com actriu, però Agatha no és una adolescent normal, ja que té unes greus cremades que li han canviat la vida. La guiarà per la ciutat un jove xofer de limusines (Robert Pattinson). Mentre, l’actriu Havana Segrand (Julianne Moore) ha de pair el fet que una actriu més jove hagi aconseguit el paper que més desitjava, el de protagonista del remakede la pel·lícula més reconeguda de la seva mare. Les vides d’Aghata i Havana es creuaran en un joc pervers que exposarà el cantó més tèrbol i malaltís de Hollywood.

Sense arribar a ser tant dolenta com Cosmopólis, Maps to the stars és un retrat fàcil de la societat de Hollywood digne d’algú que ho veu des de fora, i que no és propi d’un director de cinema que ha viscut darrera del teló totes les perversions de la indústria. Li hem d’agrair que aquest cop, malgrat que dolent, el guió sigui comprensible. Costa creure que el realitzador que ha perpetrat això sigui el mateix de ha dirigit pel·lícules excel·lents com La mosca, Una història de violència o La zona morta, només per dir-ne unes poques.

La única cosa per la que val la pena aguantar fins al final és veure incommensurable interpretació de Julianne Moore. El seu personatge està en la línia de la resta, uns éssers menyspreables, rates humanes que no desperten cap simpatia. Cronenberg s’obstina una vegada més a treballar amb Robert Pattinson obviant que la interpretació no està feta per ell.

El pitjor defecte de Maps to the stars és aquest guió previsible que toca tots els tòpics de la brutícia de les celebrities de Hollywood.  No ajuda el fet de comptar amb una sèrie de protagonistes amb els que resulta impossible empatitzar, i pels que ens acaba essent igual si viuen o moren. La fredor dels personatges s’encomana a la pel·lícula i també al públic.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i