La leyenda de Tarzan

Nova adaptació cinematogràfica sobre el personatge creat per Edgar Rice Burroughs, la qual es basa en un còmic publicat per l’editorial Dark Horse. L’originalitat del projecte radica que ens presenta el protagonista assentat en l’Anglaterra victoriana el qual haurà d’afrontar el retorn a la selva de la qual durant un temps en va ser el rei.

Lord Greystoke, l’home que una vegada va ser Tarzan, viu una vida burgesa al cantó de la seva esposa Jane. Greystoke serà víctima d’una conspiració ideada per un capità belga, quan el parlament requereix els seus serveis com a emissari comercial en el Congo.

Alexander Skarsgard (True blood) interpreta a Tarzan, Margot Robbie a Jane i Christoph Waltz al dolent. Darrera la càmera tenim a David Yates, el responsable de les quatre darreres pel·lícules de la saga Harry Potter. La millor de la pel·lícula és Margot Robbie que a part de la seva bellesa demostra ser una bona actriu i no caldrà esperar a Escuadrón suicida per gaudir-ne. Pel que fa a Alexander Skarsgard, interpreta a Tarzan d’igual manera que al vampir Eric. La inexpressió i el llenguatge corporal del vampir quedaven bé a True blood, però mantenir aquí la mateixa interpretació no té cap sentit, a no ser que les seves dots interpretatives es limitin a només saber fer això. Pel que fa al dolent, Christoph Waltz, una vegada més va amb el pilot automàtic posat. El mateix que va engegar després de Malditos bastardos i que l’ha portat a interpretar amb desgana i cop de talonari el mateix paper una vegada rere un altra.

Pel que fa a la pel·lícula, cal dir que Tarzan és un personatge difícil d’adaptar, ja que el públic més gran no pot oblidar les pel·lícules clàssiques de Johnny Weissmuller, mentre que el més jove es manifesta poc interessat o gens amb el personatge. En aquesta adaptació els elements més icònics del personatge han desaparegut, ni la mona Xita ni el tapanaps, això sí, el famós crit de la selva es deixa sentir entre algun passeig amb liana.

La leyenda de Tarzan, sense ser res de l’altre món, és com a mínim entretinguda, malgrat que també força oblidable. Els efectes especials no són dolents, al contrari, podem veure els animals més a prop que mai. Però no es pot negar que contrasten amb els excel·lents resultats aconseguits a la versió en imatge real d’El llibre de la selva i que els 180 milions de pressupost no llueixen com haurien de fer-ho.

Dir que aquesta és la millor pel·lícula de Tarzan des de Greystoke, la llegenda de Tarzan és evident, si deixem a part d’adaptació animada de Disney, però és que no era gens difícil aconseguir-ho ja que només s’han fet diverses adaptacions maldestres de sèrie B que ens podríem haver estalviat. En tot cas, no tindreu la sensació d’haver perdut els diners de l’entrada com sí ha passat aquest estiu amb pel·lícules suposadament superiors que s’ha quedat en un bluf.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt

Nosferatu

Quarta pel·lícula de Robert Eggers, un dels millors directors de la nova fornada. Després de debutar el 2015 amb The Witch, va passar-se de frenada

Mickey 17

Següent pel·lícula de Bong Joon-ho després del gran èxit de 2019, Paràsits, amb la qual va guanyar l’Òscar. Mickey 17 adapta el llibre Mickey 7