Qui ho anava a dir que el plat fort d’aquest diumenge a Sitges seria The Call. Quin tros de peli que incomprensiblement s’estrenarà directament en el mercat domèstic. Halle Berry, que per altra banda cada dia està més jove, treballa contestant trucades del telèfon d’emergències. Després d’un trauma provocat per un error durant una trucada, que costa la vida a una noia, tardarà un temps per tornar-se a posarà altre cop al telèfon. I ho farà per ajudar a una noia que ha estat segrestada, que truca a emergències des del maleter del cotxe en el que l’ha ficat el segrestador. A partir d’aquí començarà una cursa angoixant per trobar la manera de salvar-li la vida. The Call et manté amb el cor agafat durant hora i mitja, i no et deixa anar. Brad Anderson, un habitual a Sitges, sempre ha estat un director correcte que amb The Call passa a un nivell superior. La part final potser és la més inversemblant, però hem gaudit com camells, especialment en la darrera escena. I és que això és Sitges.
També hem gaudit de la tercera pel·lícula d’Edgar Wright, protagonitzada per la parella Simon Pegg i Nick Frost, The World’s End, on un grup de cinc amics d’institut es reuneixen després de molts anys per acabar la ruta dels 12 pubs d’un petit poble britànic La idea és veure’s en una nit una pinta en cada pub. La vegada que van intentar fer-la es van quedar en nou pubs. Però el que aparentment sembla un poble tranquil, al final no ho serà tant. Gir de guió al clatell i la peli passa a ser una altra. Sense dir res, amb reminiscències a un clàssic de la ciència ficció. The World’s End és clarament la menys rodona de la trilogia que completen Zombis party i Hot Fuzz, però malgrat tot és entretinguda, amb uns diàlegs molt ben cuidats, i la parella Simon Pegg-Nick Frost que ja és tota una obligació veure. Tot i així li manca la frescor de les altres dues, potser per lo estàtic de la història i perquè té massa alts i baixos.
El matí l’hem completat amb Mindscape, un thriller psicològic sobre uns agents que poden ficar-se al cap de les persones, explorar en els seus records, i així esbrinar si allò que diuen és cert o fals. Un d’aquests agents haurà d’ajudar a una família a esbrinar si la seva filla és una psicòpata. La resolució del cas no serà tan clara com es creia perquè no tot és el que sembla. Mindscape és força correcte amb unes bones interpretacions per part de Mark Strong i Taissa Farmiga. A l’igual que Grand Piano, Mindscape et demana fe perquè entris en el joc que et proposa i et deixis endur per la situació.
Aquesta és la única manera de la que en pots gaudir. A mi m’ha agradat i la poc més d’hora i mitja passa de forma ràpida i entretinguda. La producció és catalana i corre a càrrec de Jaume Collet-Serra.
