Paco Plaza ens arriba amb una nova proposta de terror a mig camí entre el monstre fantàstic i la realitat. De manera semblant a com feia Relic, el veritable monstre de la pel·lícula és fer-se vell.
La pel·lícula ens narra la història de Susana, una model que treballa a París i que ha de tornar a Madrid, quan la seva àvia, l’única família que li queda, resulta haver patit un ictus i necessita el temps necessari per trobar algú que la cuidi, abans de tornar a París. Tot i que en un principi ja veus per on va la cosa, per una primera seqüència que et donarà massa pistes només començar, el pas de la realitat a la ficció de gènere resulta orgànica i fluida.
La vellesa és el tema constant de la pel·lícula, no només en el personatge de l’àvia, sinó també el de la mateixa neta, que patirà tota la pel·lícula la pressió de perdre feines perquè models més joves que ella, pressionen. La neta sent que el temps també passa per ella i que els anys de model poden esgotar-se aviat. Plaza compta amb un guió de Carlos Vermut que en aquesta ocasió no dirigeix la seva història. El guió és una mirada a la vellesa com a tabú. Per això la pel·lícula busca incomodar-nos en algun moment mostrant-nos allò de la vellesa que no volem veure, sigui perquè no estem preparats o per qualsevol altra cosa.
En el desenllaç, Plaza aposta decididament pel gènere, en un túnel del terror hereu de Rec. Destacar el paper de les dues actrius, Almudena Amor i Vera Valdez, que estan molt i molt bé. La abuela no és la millor pel·lícula de Paco Plaza en mantenir l’interès i ritme, però sí una de les més ben dirigides. Val la pena anar-la a veure.
